L’arribada al poder de Joe Biden va provocar l’alleujament de la major part de la comunitat internacional. Després del mandat aïllacionista i marcat per tombs inesperats en política exterior, que la Casa Blanca estigués en mans d’un polític experimentat en l’escena internacional i de discurs moderat era tot un avenç.

Biden es va trobar, però, de seguida, amb un escenari convuls, especialment des que el president rus, Vladímir Putin, va decidir envair Ucraïna. El president nord-americà no va dubtar a donar suport a Kíiv. Washington, juntament amb els seus aliats occidentals, van subministrar armes i equipament militar a Ucraïna, però aquest suport s’ha vist condicionat per la por de fer un pas en fals que faci que Putin llanci un atac a un país de l’OTAN i es desfermi un conflicte d’abast imprevisible. L’altre escull ha estat el bloqueig del Partit Republicà al Congrés a un increment de l’ajut militar a Kíiv.

La guerra a Ucraïna s’ha vist eclipsada des de fa un any per la de Gaza, un conflicte encara més difícil d’abordar, en què Biden ha hagut de fer mil equilibris per mantenir la política tradicional de suport dels Estats Units a Israel, frenar l’ànsia destructiva del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i mirar de no fer enfadar gaire cap de les ànimes del Partit Demòcrata en plena campanya electoral.

El resultat de tot plegat ha estat una tensió inèdita amb el govern israelià que, a efectes pràctics, no s’ha convertit en mesures efectives de pressió i contenció d’Israel.