L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) treballa des de fa un any en un nou diccionari normatiu de la llengua catalana, que tindrà molt en compte la variació dialectal. “No pot ser que el diccionari faci fora ningú i que un parlant cerqui paraules del seu dialecte i no les trobi; el contingut dialectal ha de créixer necessàriament”, va avançar durant el festival Posa-hi tu l’accent la professora de la UPF i membre de la secció filològica de l’IEC Mercè Lorente, que codirigeix el projecte amb Josep Martines, professor de la Universitat d’Alacant. L’objectiu, assenyalava, és poder ensenyar l’obra el 2032, coincidint amb el centenari del primer gran diccionari de referència de la llengua catalana, de Pompeu Fabra. El projecte és a llarg termini perquè és ambiciós, ja que, de les 70.000 entrades que té l’actual diccionari de l’IEC –revisat el 1995 i que va treure la segona edició en paper el 2007, si bé s’actualitza en línia cada sis mesos–, es vol passar a un interval d’entre 120.000 i 140.000 entrades, com els diccionaris d’altres llengües romàniques com el francès i l’italià. “Ha de ser de referència per al conjunt, guiar els parlants de totes les variants dialectals i que ningú se’n senti exclòs; per això pensem que serà molt més ampli”, insistia la professora. El diccionari, així, està pensat per visualitzar “clarament” el lèxic de tot el domini lingüístic, en especial les variants principals dels tres grans dialectes, encara que el parlant només en faci servir un habitualment. “Volem fer un pas endavant, marcar especialment allò que compartim; encara que no sigui el lèxic habitual en els nostres idiolectes, no pot ser que no coneguem les formes més habituals dels nostres veïns”, subratllava Lorente, que concloïa: “No se’ns ha de fer estrany, és la mateixa llengua!”

El nou diccionari, que serà en línia i en principi no s’editarà en paper, vol ser “tan col·laboratiu com sigui possible”, i estarà actualitzat permanentment. “Volem que sigui un diccionari tecnològicament avançat; ara s’assemblen molt als de paper”, subratllava Lorente. El nou, en canvi, serà del tot de nova planta. D’un cantó, pel contingut, per la qual cosa l’equip que hi treballa, encara petit, ha començat a arreplegar documentació, buidar tesis de dialectòlegs i replantejar-se punts, com la freqüència en l’ús de les paraules, “que s’han anat arrossegant per la tradició amb el pas dels anys, bevent dels anteriors diccionaris”, indicava la professora. Però, a més, es vol que sigui molt més visual, amb més possibilitats de navegació i adaptable a perfils professionals, alhora que funcional per ser consultat per qualsevol usuari. És aquí, a més, on ja es tindrà una visió “variada” de la llengua. I en posava un exemple: si es busca la paraula tombarella, el primer que s’hi trobarà no és una definició, sinó formes com ara cucavela, capbussó, capitomba, curumbel·la i figuereta, que són altres maneres de dir el mateix arreu del domini lingüístic. “Volem que la variació dialectal aparegui d’entrada, serà a la porta del diccionari”, tancava.

Lorente, a més, explicava que s’orientarà els nous parlants fent que “trobin com han de fer servir una paraula, amb què es pot combinar, comentaris sobre el registre de la llengua o per vehicular usos actius, o explicar d’on venen les paraules”, novetat, aquesta última, que ja apareixia en el diccionari descriptiu del 2016. “De feina, se’n fa contínuament; els diccionaris no són capses tancades, mai són perfectes perquè la llengua és viva i s’han d’anar recollint les novetats”, concloïa Lorente