Els vicepresidents dels Estats Units acostumen a passar bastant desapercebuts. D’una banda, perquè la seva feina és més aviat simbòlica i, de l’altra, perquè són triats com a candidats a la vicepresidència per fer de complement ideal del número u del seu partit. En el cas de Harris, per compensar les mancances de Joe Biden: dona, relativament jove i d’una minoria demogràfica.

La carrera política de Harris no semblava, abans del 27 de juny, que hagués de tenir gaire més recorregut més enllà de la vicepresidència, fins que la desastrosa actuació de Biden en el debat televisat contra Donald Trump va encendre les alarmes al Partit Demòcrata i totes les mirades es van dirigir cap a la primera dona, negra i persona d’origen sud-asiàtic a esdevenir vicepresidenta dels Estats Units. Harris ni tan sols tenia uns bons índexs de popularitat, però la necessitat de trobar un recanvi ràpid a Biden i el grau de coneixement que els nord-americans tenien de la vicepresidenta van convertir-la en la candidata inevitable a enfrontar-se a Trump.

I Harris no només no ha decebut, sinó que ha estat capaç de capgirar les perspectives adverses dels demòcrates i situar-se en posició de disputar la Casa Blanca a l’expresident republicà. La vicepresidenta i el seu equip de campanya van reaccionar amb rapidesa i, de seguida, van girar en contra el principal argument de campanya dels republicans: el candidat massa vell i que podria generar dubtes sobre la seva capacitat de dirigir el país perquè no té les facultats al 100% ja no era el dels demòcrates.

La segona feblesa que calia explotar del candidat republicà és la gran quantitat de processos judicials en què està immers. I qui millor per posar-hi el contrapunt que la primera dona a ser fiscal general de Califòrnia amb un full de serveis impecable en la persecució de la corrupció, l’abús sexual infantil, els drets de les dones, del col·lectiu LGBTI i la cobertura sanitària introduïda per Barack Obama?

Harris ha basat bona part de la seva campanya a alertar del perill d’una involució democràtica i dels drets civils si guanya Trump, especialment els drets de les dones, que espera que sigui el segment de població que li obri les portes de la Casa Blanca. Va tenir l’ajuda del candidat republicà a la vicepresidència, J.D. Vance, que va descriure la vicepresidenta com a “senyora amb gat i sense fills”, en unes declaracions que van aixecar molta polseguera per les seves connotacions masclistes. Com va passar amb el relat inicial dels republicans sobre la suposada incapacitat de Biden per dirigir el país per la seva edat avançada, els demòcrates van tornar a activar el bumerang i la influent estrella mundial del pop Taylor Swift va donar suport explícit a “la senyora amb gat i sense fills” i es va disparar el nombre de persones que es registraven per votar en les eleccions d’avui.

Harris pot fer història i ser la primera dona a presidir els EUA, una dona negra i allunyada dels cànons tradicionals de la família, un malson per a les ments més conservadores i una petita esperança per als més progressistes; això sí, sempre dins dels límits estrets del que la cultura política nord-americana permet en avenços socials i de drets.