L’economia creix però no convenç
Les bones previsions macroeconòmiques contrasten amb la percepció de la gent, que majoritàriament és pessimista sobre el futur
L’economia catalana creixerà aquest any un 3%, segons el consens dels principals serveis d’estudis, que han hagut de revisar a l’alça el que havien previst pocs mesos enrere, fins a cinc dècimes en alguns casos. La falta de punteria dels investigadors s’explica, en part, perquè algunes de les variables que havien tingut en compte no han impactat tan negativament com es pensava: les pluges de la primavera van permetre aixecar les restriccions per la sequera que pesaven sobre molts sectors, la inflació i els costos energètics semblen controlats, i els colls d’ampolla de la indústria s’han anat superant. L’escenari que s’obre a partir d’ara presenta nous desafiaments, però sembla evident que el cicle que arrenca amb l’esclat de la pandèmia i que va derivar posteriorment en desajustaments entre oferta i demanda es pot donar per tancat. Ara serà el moment d’abordar reptes estructurals que s’han anat ajornant, en un context de retirada d’estímuls i ajustaments fiscals.
Ara bé, l’element més pertorbador a l’hora de fer pronòstics per al 2025 és la figura de Donald Trump, que torna a la presidència dels Estats Units amb la intenció d’obrir un nou període d’unilateralisme, proteccionisme i poca sintonia amb Europa. Fins a quin punt sigui capaç de fer realitat les seves amenaces determinarà els efectes sobre una economia tan oberta com la catalana.
Trump a banda, Catalunya hauria de mantenir la velocitat de creuer el 2025 i créixer entre un 2,4% (Cambra de Barcelona) i un 2,6% (BBVA), sustentada en la demanda interna, la inversió, el comerç exterior i el turisme. A la UE, llastada per la recessió d’Alemanya, el creixement seria del 0,9%, i a la zona euro, del 0,8%, segons les previsions de la Comissió.
Però fa temps que els bons averanys macroeconòmics divergeixen de la percepció de la gent, que majoritàriament pensa que l’economia va de mal en pitjor. A tot l’Estat espanyol, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) fa una enquesta mensual per mesurar la confiança dels consumidors, i l’octubre passat, a la pregunta de si d’aquí a sis mesos l’economia espanyola serà millor o pitjor que l’actual, un 51% van escollir la segona opció: pitjor. Només un mes abans, al setembre, era el 48,5%.
Aquest pessimisme té lloc en un context de creixement del PIB, però també de creació de llocs de treball. La taxa d’atur s’està reduint i s’està situant als nivells del 2008. Ha passat del 9,3% del 2023 al 8,9% d’aquest any i al 8% el 2025, segons els pronòstics del BBVA Research. I fins i tot hi ha qui comença a anticipar un escenari de plena ocupació. A aquest context de bones notícies, cal afegir-hi que els ingressos familiars també estan augmentant, fins al punt de compensar el deteriorament que les economies domèstiques han patit amb la inflació. Almenys així ho assenyala entre d’altres el servei d’estudis de CaixaBank, que hi ha aprofundit: “El dinamisme de la RBD (renda bruta disponible) va superar totes les expectatives gràcies a un avenç de la remuneració dels assalariats d’un notable 8,8% interanual, reflex de la intensa creació d’ocupació el 2023 –amb un augment del nombre d’assalariats del 3,4%–, i d’un dinamisme salarial més gran que testimonia l’augment del 5,4% en la remuneració per treballador”, assenyala un estudi del maig passat per al conjunt de l’Estat.
El vers lliure: la taxa d’estalvi
Enmig d’aquesta bateria de dades positives, hi ha una gràfica que fa anar de corcoll els economistes perquè no acaba de quadrar amb l’explicació general, almenys no des de la lògica econòmica més ortodoxa. El vers lliure és l’estalvi de les llars. La teoria econòmica i el sentit comú diuen que, quan el nombre d’aturats es redueix, el consum puja i, en conseqüència, l’estalvi privat baixa. És a dir, que hi ha una correspondència gairebé lineal entre atur i estalvi. Aquí i arreu. Només fets excepcionals com ara la pandèmia van provocar un increment de l’estalvi desmesurat pel simple fet que la gent no podia consumir. Però després del confinament va anar tornant a nivells més normals. No és la situació actual: en un context favorable per a la despesa, la guardiola treu fum. La taxa d’estalvi en relació amb la renda disponible es va situar en el 13,1% el segon trimestre del 2024 (última dada disponible), quan un any abans estava en l’11,6% i, dos anys abans, en el 8,2%. Precisament, 8,2% és la mitjana històrica entre els anys 2000 i 2019.
Què explica que s’hagi disparat? Per Josep Soler, conseller executiu de l’Associació Espanyola d’Assessors i Planificadors Financers (EFPA Espanya), la principal raó és l’increment de les rendes: “És compatible que augmenti el consum i que augmenti l’estalvi, perquè si hi ha més renda a repartir pots fer les dues coses”, afirma. Per la seva banda, el Banc d’Espanya assenyala un canvi en els hàbits d’estalvi en les llars més envellides i amb un nivell de rendes més alt a partir de la pandèmia. El model històric era que, amb la jubilació, els ingressos familiars disminuïen, mentre que el consum es mantenia, per la qual cosa es produïa un “desestalvi”. Però els investigadors estan observant que aquest segment de població seria ara un dels responsables d’engreixar la guardiola.
Més hipòtesis i també en relació amb el consum, però vinculat a l’encariment del cost de la vida per la inflació. Hi ha economistes que s’adhereixen a la teoria que la pujada desorbitada dels preus hauria motivat un canvi en la llista de la compra de moltes famílies: s’hauria limitat a allò estrictament necessari i s’hauria ajornat per a més endavant l’adquisició de béns duradors, i allò que no s’ha gastat s’ha ficat a la guardiola. Caldrà veure si aquests diners tornen al consum amb l’IPC sota control.
El misteri de l’estalvi disparat també abona hipòtesis de tall financer, ja que els tipus d’interès alts (malgrat que el BCE els està abaixant) podrien haver animat la contractació de productes bancaris per l’interès que proporcionen. Dades del Banc d’Espanya referides per l’EFPA calculen que les llars espanyoles tenien 3,05 bilions d’euros en actius financers el segon trimestre del 2024, un 5,6% més que un any abans. Una mica més de la meitat d’aquest increment es deu a la revaloració dels diners dipositats en fons d’inversió i accions i l’altra part és l’adquisició neta d’actius, sobretot comptes i dipòsits bancaris i fons d’inversió: un total de 76.000 milions d’euros. L’EFPA assenyala que un 35% del total dels actius financers està en productes de baixa rendibilitat, la qual cosa desinflaria una mica la idea que els estalviadors estan motivats per la captació de plusvàlues.
Per millorar la comprensió sobre què passa amb l’estalvi i com s’estan ajustant les finances domèstiques, el Banc d’Espanya hi aporta una altra pista: les famílies estan reduint el seu deute i, d’un 49,1% del PIB, s’ha passat en un any al 45,1%. L’afany per reduir l’exposició creditícia, que és una manera d’estalviar, és un fenomen compartit per moltes llars de la Unió Europea. A tot arreu augmenta l’estalvi de les famílies i s’estan sanejant les finances domèstiques.
Joan Ramon Rovira, cap del gabinet d’estudis econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona, té clar que allò que totes aquestes dades estan posant de manifest és una crisi de confiança en el futur: “Les enquestes que fa la Comissió Europea ens diuen dues coses aparentment contradictòries, però molt importants: d’una banda, que la situació financera de les famílies europees, de mitjana, és la millor que han tingut en els últims deu anys, però que, en canvi, el seu grau de confiança i perspectiva envers la marxa de l’economia és el pitjor de fa deu anys. Quina dissociació i quina esquizofrènia! No tinc deute o l’estic amortitzant i la meva situació financera és bona, però jo no em fio del futur i, per tant, estalvio. I això fan també les empreses que no inverteixen, i el que tenim és un problema generalitzat de confiança en el futur.”
¿Deu ser un entorn internacional complex, amb guerres, terrorisme, conflictes, enfrontament entre potències i polarització, la raó d’aquesta crisi de confiança? No es pot descartar que la geopolítica pugui formar part del còctel de factors que estiguin influint en aquest escepticisme generalitzat, però Rovira es mostra reticent a atribuir-li un paper destacat: “L’amenaça de Rússia o de la Xina són elements que no solen tenir un efecte tan destacat en l’ànim de la gent, és més aviat el fet de pensar que cada vegada es treballa més i es guanya menys”, assenyala. I no li falta raó, perquè, tot i que, en termes generals, hi ha hagut pujades salarials, que han estat contingudes, si es mira amb prou perspectiva, hom observa que la renda disponible real per capita a Catalunya està per sota dels nivells del 2007, just abans de la crisi financera del 2008 (vegeu gràfic). Han passat 17 anys, en els quals s’han succeït diverses crisis, una pandèmia i una inflació desbocada, que s’han hagut d’afrontar amb una capacitat adquisitiva estancada.
D’altra banda, en el mercat laboral hi ha una certa dualitat entre perfils professionals amb molta demanda i poca oferta pels quals les empreses competeixen, en especial tots els relacionats amb les noves tecnologies, i altres treballadors que es troben als antípodes. En aquest mateix sentit es manifesta Raúl Ramos, professor d’economia aplicada de la Universitat de Barcelona i investigador de l’AQR: “El creixement econòmic no està beneficiant tothom. En la indústria, per exemple, les empreses estan guanyant mercat exterior sent competitives per preu i no per tecnologia i qualitat com correspondria a la nostra economia; per això els salaris no pugen prou.”
Ramos afegeix una altra variable a l’equació: l’habitatge. L’accés a un pis s’ha convertit en un problema endèmic que es va accentuant, sobretot en àrees urbanes. La dificultat que suposa per a moltes famílies no ja accedir a un pis sinó també mantenir-s’hi impacta en la manera com es veu el futur: “Això va més enllà del que serien els problemes per arribar a final de mes, és la impossibilitat de pensar que d’aquí a dos o tres anys les coses seran millor, és a dir, poder esbossar un projecte de vida”, afirma. Aquesta dificultat de veure el mitjà i el llarg termini net i sense núvols afecta sobretot les llars més joves. Són famílies que pateixen la inflació d’actius immobiliaris; per tant, si volen accedir a un pis de compra, han de fer un esforç d’estalvi cada vegada més gran. Això podria ser una explicació complementària a l’increment de la taxa d’estalvi.
Ni l’habitatge ni l’estancament de la renda poden tenir una resposta ràpida, però haurien de comportar mesures urgents que comencin a canviar les coses perquè els ciutadans vegin el futur amb més optimisme. “La falta de confiança és causa i conseqüència, perquè, si la gent no gasta, les empreses no venen; per tant, deixen de produir i de contractar... És una mena d’espiral viciosa”, diu Rovira.
Només quan s’alternen les ulleres de prop amb les ulleres de lluny és possible fer una anàlisi més acurada de com va l’economia. Amb les ulleres de prop, el 2025 serà un any bo. Amb la inflació i els preus energètics sota control i els tipus d’interès a la baixa (la darrera decisió del BCE ha estat aquest mateix mes de desembre), es creen les condicions perquè les empreses inverteixin i els consumidors i les administracions gastin, que seran alguns dels vectors del creixement de l’any que ve. També ho serà el sector exterior, amb el permís de Trump. La recuperació de la demanda europea ajudarà a impulsar l’activitat de les empreses catalanes i, en conseqüència, es preveu que millorin les exportacions. Les indústries d’automoció i béns d’equipament haurien de recuperar embranzida. Pel que fa al turisme, especialment els visitants estrangers, que ha estat un dels sectors estrella del 2024, els economistes pensen que continuarà aportant creixement al PIB, però no tant, perquè està arribant al límit en temporada alta, i ara cal avançar en la desestacionalització. També cal esperar aportacions positives de la construcció, que es veurà afavorida pels plans públics d’augmentar l’oferta de lloguer assequible.
Les ulleres de lluny situen el 2025 i el 2026 com dos anys clau per preparar el que passarà més endavant.
