L’element més important és que des de fa almenys dos anys el volum global de rendes ha augmentat. I, si hi ha més a repartir, va una mica més al consum, però també a fer guardiola. Dit això, estem en una situació complexa, amb molta incertesa, que segur que contribueix al fet que la gent es posi en alerta i pensi que les coses poden empitjorar i, per tant, anem fent un raconet.

És difícil fer prediccions perquè hi ha núvols negres importants sobre l’economia europea. Hi ha un consens molt bèstia sobre el fet que la pujada de Trump a la presidència americana serà bona per a l’economia dels Estats Units i dolenta per a la Xina i per a Europa pels aranzels que posarà, és a dir, per les friccions del comerç, tot i que jo no ho comparteixo.

Penso que el veritable problema és que l’economia europea, que creix menys que la d’altres parts del món, requerirà una sacsejada, com estan demanant Draghi i Letta, i això és bastant difícil que es produeixi, tret que hi hagi una garrotada molt forta. He estat a Brussel·les uns dies, parlant amb diputats del Parlament Europeu i de la Comissió, i hi ha molt poca consciència entre els polítics que realment s’hauria d’actuar d’una manera quirúrgica forta per salvar l’economia europea. Això em fa més por i soc pessimista.

Hi ha una consciència clara que Europa ha quedat endarrerida en digitalització i en incorporació de tecnologies a l’economia, i que es necessiten diners per invertir, i invertir molt, per fer un salt, i generar empreses més potents. A més, sembla que també haurem de gastar més en defensa, perquè Trump diu: “Pagueu-vos la vostra defensa.” Per això cal buscar recursos per invertir molt, però ¿d’on els traurem si a còpia de generar dèficit és complicat, perquè estem molt al límit de dèficit i d’endeutament? Per tant, necessitem mobilitzar els estalvis privats. Però estan massa orientats a coses sense risc i, sobretot, a dipòsits i comptes bancaris. És a dir, tenim una col·locació de l’estalvi molt improductiva, a diferència dels estalvis dels americans. Aquí s’estalvia més, però al final va a bancs que no arrisquen, i l’economia europea necessita invertir més en startups, en temes de més risc. Necessitem anar al model americà, en què el finançament bancari i el finançament alternatiu o de mercats és molt equivalent. Cal convèncer els estalviadors europeus que inverteixin amb més risc, que inverteixin més en els mercats de capital.

Perquè aquest estalvi productiu ha generat als Estats Units empreses molt més tecnològiques i digitals, que a sobre atrauen els inversors europeus que opten per fons i valors americans. És un desastre absolut.

És una qüestió d’aversió al risc en general. Falta confiança en els mercats de capitals i en la inversió a llarg termini. No és veritat que invertir en productes de més risc hagi de comportar un risc real més important. Al final, la gent s’hauria d’adonar que, en els últims tres anys, en què hi ha hagut en conjunt una inflació acumulada d’un 20%, els que tenien diners en comptes corrents no retribuïts, que són la majoria, han perdut un 20% dels estalvis. I això és invertir sense risc? Això en part és educació financera, però en part és una actitud menys ambiciosa, si es vol, dels europeus, menys conscient que, si volem continuar apostant pel model europeu de benestar social, hem de ser més productius i, per tant, hem d’invertir més productivament.

Hi hauria d’haver incentius. A Suècia, ja s’han creat productes d’estalvi i inversió que tenen ja una certa garantia estatal i que, per tant, la gent els utilitza amb més tranquil·litat. És a dir, el que fa por a la gent dels mercats de capitals és que considera que és un tema especulatiu, i ho confon amb els productes financers que s’havien col·locat fa uns anys i en què la gent havia perdut els diners. Per tant, podrien donar incentius, fiscals, per exemple, però a la inversió productiva.

Aquí hi ha una excessiva confiança en el que ens cobriran les pensions públiques i cap govern no gosa parlar de la fragilitat del sistema perquè no dona vots. Però convé que la gent sigui conscient que hem de complementar les pensions públiques. Amb què? Amb estalvi privat. A més, amb un estalvi privat productiu. És inconcebible, diria, que, com passa a Espanya, una gran part dels plans de pensions d’empresa o privats s’inverteixin encara en renda fixa molt poc rendible. Un pla de pensions, que és un estalvi majoritàriament a superllarg termini, s’ha d’invertir amb més risc.