Sí, aquest és el tipus de cinema que m’interessa, que m’aporta una cosa molt visceral, de la pell, alguna cosa tàctil, sensorial. També m’agrada el so, la llum... coses que van més enllà dels personatges. M’agrada aquest tipus de cinema. Com diu la directora italiana Alice Rohrwacher, m’agrada el cinema que et deixa alguna cosa que es queda amb tu durant molt de temps. És el tipus de cinema que intento fer.

Jo visc a la part més antiga de Bombai, que està construïda en una península i no pot créixer cap al mar, només pot anar cap enrere i cap amunt. A la gent que viu al centre, la fan fora, el terreny en aquesta àrea té uns preus altíssims. Hi ha una gentrificació constant, i d’això parla la pel·lícula, també. En aquesta zona on hem rodat és on vivien els obrers de les fàbriques de cotó. Als vuitanta hi va haver una vaga tremenda, les cotoneres van tancar i els van fer fora, la gent va perdre la feina. Totes aquestes fàbriques s’han convertit en centres comercials, i les cases que hi havia s’han venut a gent molt rica. S’hi estan construint grans edificis. I aquests són els canvis que hi ha ara a Bombai. Una gentrificació absolutament de bojos.

L’Índia és molt complicada. Els personatges poden ser representatius de certes dones, però no és un país homogeni. Hi ha l’idioma, la casta, la religió, els diners, el gènere... Tot es barreja. Però sí que puc dir que és una continuació l’una de l’altra. Hi ha molts canvis des dels anys noranta, perquè l’economia ha crescut molt, hi ha molta més indústria, som més moderns, s’han creat molts llocs de treball nous... Però també tenim grans problemes. Si es compara amb altres parts del país, Bombai és un lloc on a les dones els és més fàcil treballar. Volia fer una pel·lícula sobre dones que deixen casa seva per anar a treballar a un altre lloc.

No, en absolut. En un lloc com Bombai estan més amagades i la situació és millor que als pobles, però continuen sent allà. Hi ha zones que són realment guetos per les castes, a les zones més riques hi ha les castes superiors... És així, tot el país està dissenyat d’aquesta manera. La casta és una mica com la raça. No importa fins a on arribis ni qui siguis, la teva casta serà sempre la teva casta.

És massa complicat d’explicar. No són d’una casta privilegiada, estan per sota, diguem. Però el sistema de castes és molt matisat, no pots dir exactament on comença una i en comença una altra.

Sí, em sembla que sí. M’agrada molt moure’m entre la realitat, els somnis, els desitjos, les il·lusions... I m’agrada estar entre la fantasia i el documental. Crec que el cinema pot ser molt lliure amb els gèneres, els pots barrejar molt bé.

Rodar a Bombai és molt car. Volia una localització molt gran amb molta gent, però això hauria costat molts diners. Aleshores vam decidir jugar la carta del documental, amb els actors barrejats entre la gent i amb el micròfon a la butxaca. Però m’encanta rodar així. Em sembla molt més lliure perquè la realitat sempre és molt més interessant que la ficció. La realitat aporta molt més del que pot aportar la meva imaginació.

Crec que el cinema és un reflex de la realitat. És igual de quina part del món vinguin, m’agraden les pel·lícules que reflecteixen el que passa, sense tenir aquesta sensació de voyeur. M’agraden les pel·lícules que et fan pensar sobre tu mateixa i el que tu has triat a la vida.

Aquesta és la tragèdia del personatge. Està tan atrapada per l’educació tradicional, la concepció del matrimoni... Encara que sent atracció pel doctor, és impossible per a ella tenir-hi una relació. Però penso que en el fons està bé. Necessita estar sense ningú durant un cert temps, s’ha de retrobar.

És molt difícil fer aquest tipus de cinema. Fins i tot si trobes finançament, el problema és la distribució, perquè els exhibidors no gosen projectar-lo. La sort és que, en haver estat a Canes i haver guanyat premis, sí que tinc distribució. Però no tenim suport del govern. Ara passa que els grans actors comencen a voler aportar diners a pel·lícules petites, independents. El nostre distribuïdor és un actor molt important a la televisió. És un nou repte per a ells. Has de pensar que la distribució independent a l’Índia és una cosa totalment nova.