Un tràveling recorre, inicialment, un carrer de Mumbai, ciutat (abans dita Bombai) d’on és Payal Kapadia, que a La llum que imaginem vol suggerir les seves contradiccions, semblants a les de tantes grans urbs: considerada la més rica i pròspera de l’Índia, la vida hi és tan cara que du a la precarietat les classes treballadores; seductora i fascinant, pot resultar hostil; en el seu bullici, transiten persones amb un sentiment de solitud. La cineasta, que va guanyar, justament, el prestigiós Gran Premi a Canes amb aquesta seva primera pel·lícula de ficció, realitzada després de demostrar el seu talent amb el documental Una nit sense saber res, també vol fer present que les dones hi viuen amb més llibertat i seguretat que en molts altres llocs de l’Índia, però que l’ordre patriarcal segueix condicionant-les i limitant-les.

Amb aquesta idea (i les altres exposades) ha concebut una mena de simfonia urbana (palpitant-hi el documental dins de la ficció) protagonitzada per tres dones de generacions diferents que treballen en un hospital (dues són infermeres i una és cuinera) i que s’ajuden i reconforten.

Les dues infermeres, que comparteixen pis, són Prahba i Anu. La primera fa temps que no sap res del marit, que va marxar a treballar a Alemanya. Anu, més jove, viu un amor clandestí amb un noi musulmà mentre els seus pares li preparen un matrimoni concertat, com ho va ser el de Prahba. La cuinera (Parvaty), viuda de fa poc, ha de marxar del seu apartament a causa de la gentrificació.

Les imatges les mostren en la quotidianitat amb una sensibilitat poètica que dona significació (i bellesa) a cada mirada, cada gest, cada detall d’afecte. Aquest realisme poètic, sobretot quan les tres dones passen uns dies en una població costanera, s’obre al fantàstic o al meravellós: què representa l’home que, ofegat al mar, Prahba retorna a la vida? Quina llum imaginem des de l’obscuritat?

Aquesta estrena ens arriba ara, com un regal de Cap d’Any.