Hi ha frases que ressonen més enllà de les paraules que les conformen, perquè toquen alguna cosa profunda dins nostre. “Quan el dimoni t’ignora, preocupa’t” és una d’aquelles expressions que poden semblar inquietants, però que, en realitat, amaguen una veritat incòmoda: quan no hi ha obstacles, quan ningú ens qüestiona, quan la vida sembla fluir sense cap resistència, potser no és perquè tot va bé, sinó perquè hem deixat de tenir importància.

Vivim en una societat que ens empeny a buscar la comoditat, a evitar el conflicte i les tensions, a conformar-nos amb una vida tranquil·la i estable. Se’ns diu que l’èxit és trobar la pau, evitar problemes, construir un camí sense sobresalts. Però, i si la veritable alarma hauria de sonar quan tot és massa fàcil? I si la falta de dificultats no és una benedicció, sinó un símptoma de conformisme?

Qualsevol persona que hagi intentat fer alguna cosa rellevant a la seva vida sap que els obstacles són inevitables. Si vols créixer, si vols provocar un canvi, si vols superar els límits, toparàs amb resistències. És una llei no escrita: quan avances, alguna cosa o algú intentarà frenar-te. Pot ser la por dels altres, pot ser el sistema establert, pot ser la teva pròpia inseguretat. Però quan no hi ha oposició, quan ningú posa traves al teu camí, potser és perquè no t’estàs movent.

Molts dels grans canvis de la història han vingut de persones que van saber resistir aquesta oposició. Pensem en qualsevol figura que hagi desafiat l’statu quo: Nelson Mandela, Marie Curie, Martin Luther King, Galileo Galilei… Tots van trobar-se amb resistències ferotges, perquè el món no acull fàcilment aquells que volen transformar-lo. Quan el dimoni els va començar a atacar, sabien que anaven en la direcció correcta.

I aquí rau la gran reflexió: i si la tranquil·litat no fos més que un miratge? I si la falta de conflictes no fos pau, sinó paràlisi? Ens han ensenyat a pensar que la felicitat és evitar problemes, però potser la felicitat autèntica neix d’un altre lloc: del fet de saber que estem fent alguna cosa que val la pena, encara que sigui difícil.

Quan el dimoni t’ignora, preocupa’t. Perquè pot voler dir que t’has acomodat. Que has deixat d’assumir riscos. Que el que dius i fas no provoca cap canvi. Que la teva vida transcorre sense incomodar ningú, sense sacsejar res, sense desafiar allò establert. I potser això, més que qualsevol altre problema, hauria de ser el que més ens espanti.

Així que, la propera vegada que la vida et posi una trava, no t’ho prenguis com un senyal de fracàs. Potser és just el contrari. Potser és la prova que estàs movent alguna cosa, que estàs generant un impacte, que estàs avançant. I potser, en el fons, això és el que realment importa.