Hi ha fra­ses que res­so­nen més enllà de les parau­les que les con­for­men, perquè toquen alguna cosa pro­funda dins nos­tre. “Quan el dimoni t’ignora, pre­o­cupa’t” és una d’aque­lles expres­si­ons que poden sem­blar inqui­e­tants, però que, en rea­li­tat, ama­guen una veri­tat incòmoda: quan no hi ha obs­ta­cles, quan ningú ens qüesti­ona, quan la vida sem­bla fluir sense cap resistència, pot­ser no és perquè tot va bé, sinó perquè hem dei­xat de tenir importància.

Vivim en una soci­e­tat que ens empeny a bus­car la como­di­tat, a evi­tar el con­flicte i les ten­si­ons, a con­for­mar-nos amb una vida tran­quil·la i esta­ble. Se’ns diu que l’èxit és tro­bar la pau, evi­tar pro­ble­mes, cons­truir un camí sense sobre­salts. Però, i si la veri­ta­ble alarma hau­ria de sonar quan tot és massa fàcil? I si la falta de difi­cul­tats no és una bene­dicció, sinó un símptoma de con­for­misme?

Qual­se­vol per­sona que hagi inten­tat fer alguna cosa relle­vant a la seva vida sap que els obs­ta­cles són ine­vi­ta­bles. Si vols créixer, si vols pro­vo­car un canvi, si vols superar els límits, toparàs amb resistències. És una llei no escrita: quan avan­ces, alguna cosa o algú inten­tarà fre­nar-te. Pot ser la por dels altres, pot ser el sis­tema esta­blert, pot ser la teva pròpia inse­gu­re­tat. Però quan no hi ha opo­sició, quan ningú posa tra­ves al teu camí, pot­ser és perquè no t’estàs movent.

Molts dels grans can­vis de la història han vin­gut de per­so­nes que van saber resis­tir aquesta opo­sició. Pen­sem en qual­se­vol figura que hagi des­a­fiat l’statu quo: Nel­son Man­dela, Marie Curie, Mar­tin Lut­her King, Gali­leo Gali­lei… Tots van tro­bar-se amb resistències ferot­ges, perquè el món no acull fàcil­ment aquells que volen trans­for­mar-lo. Quan el dimoni els va començar a ata­car, sabien que ana­ven en la direcció cor­recta.

I aquí rau la gran reflexió: i si la tran­quil·litat no fos més que un miratge? I si la falta de con­flic­tes no fos pau, sinó paràlisi? Ens han ense­nyat a pen­sar que la feli­ci­tat és evi­tar pro­ble­mes, però pot­ser la feli­ci­tat autèntica neix d’un altre lloc: del fet de saber que estem fent alguna cosa que val la pena, encara que sigui difícil.

Quan el dimoni t’ignora, pre­o­cupa’t. Perquè pot voler dir que t’has aco­mo­dat. Que has dei­xat d’assu­mir ris­cos. Que el que dius i fas no pro­voca cap canvi. Que la teva vida trans­corre sense inco­mo­dar ningú, sense sac­se­jar res, sense des­a­fiar allò esta­blert. I pot­ser això, més que qual­se­vol altre pro­blema, hau­ria de ser el que més ens espanti.

Així que, la pro­pera vegada que la vida et posi una trava, no t’ho pren­guis com un senyal de fracàs. Pot­ser és just el con­trari. Pot­ser és la prova que estàs movent alguna cosa, que estàs gene­rant un impacte, que estàs avançant. I pot­ser, en el fons, això és el que real­ment importa.