L’amor, la mort, les vides possibles

Director amb voluntat d’estil, i amb molta reflexió teòrica darrere el seu cinema, que fa que a vegades pugui semblar calculat i fins fred, Jaime Rosales ja va adquirir un cert prestigi amb la seva òpera prima, Las horas del día (2003), retrat d’un assassí en sèrie amagat dins una vida gris. Les seves pel·lícules (entre les quals La soledad, Hermosa juventud, Petra i Los girasoles silvestres) han passat per Canes o Sant Sebastià, de manera que estranya que Morlaix , que ara sembla estrenar-se en silenci, no hagi trobat lloc en un festival de cert renom. Rodada majorment en la localitat bretona que li dona títol, proposa un joc especular amb el mateix cinema –hi ha una pel·lícula homònima dins la pel·lícula amb els mateixos protagonistes, que semblen projectar-hi el seu imaginari, alguna cosa que podria ser, però potser no acaben de fer o de dir-se a la vida real–, mentre aborda el dol davant la mort de persones pròximes, l’amor amb una palpitació romàntica, els canvis en l’adolescència, les eleccions a la vida que, amb el temps, fan pensar que n’hi havia altres de possibles. Una mena de trencaclosques que, passant per moments en què l’interès pot decaure amb banalitats d’adolescents, al final agafa sentit i volada sense acabar de completar-se.

Amb actors francesos a excepció del català Àlex Brendemühl, que va encarnar l’assassí de Las horas del día i aquí assumeix un petit paper, la pel·lícula comença amb belles imatges panoràmiques en color del paisatge de la Bretanya per passar al blanc i negre en el moment en què una adolescent, Gwen (Aminthe Audiard), assisteix al funeral de la seva mare. El color retorna mentre es canvia de format (4:3) amb l’aparició de Jean-Luc, un parisenc que, establert amb la família a Morlaix, coincideix a l’institut amb Gwen. Interpretat per Samuel Kircher, un dels dos fills actors d’Irène Jacob, Jean-Luc s’enamora de Gwen, que dubta entre ell i el seu xicot. Hi ha més canvis de format (alternant-se el blanc i negre amb el color) que poden semblar una mica arbitraris, però no importa, mentre que les imatges a vegades són fixes com si es volgués atrapar la bellesa d’un gest o un instant que, com l’amor, està condemnat a la fugacitat. Passa el temps i Gwen (aleshores encarnada per Mélanie Thierry) torna a Morlaix i reveu aquella pel·lícula rodada a la població que va mirar d’adolescent: ja no és la mateixa i la veu o imagina d’una altra manera.