Ho visc una mica com una maledicció, en realitat. Sempre estic buscant, i acabo trobant alguna cosa diferent. Aquesta cosa diferent m’agrada, perquè m’agrada l’atzar en la vida. És rara, la vida, perquè la volem controlar i portar cap a coses bones i ens disgusten molt les dolentes, però si ho controléssim tot, la vida seria terriblement avorrida. I la vida té intensitat quan te la jugues i també quan descobreixes coses inesperades. Aleshores, en aquest sentit, és una maledicció, perquè m’agradaria ser un cineasta que ja té unes formes consolidades i fixades. Però bé, és el que m’ha tocat. Ara estic intentant armar una nova pel·lícula amb una nova forma que ja sigui la definitiva, però pot ser no ho sigui. I, sens dubte, serà molt diferent de Morlaix. Ho visc amb una barreja de maledicció i també de plaer. És el meu destí, i ho accepto.

Sí, a la pel·lícula l’atzar va passar molt més del que desitjava i molt més del que sol passar en les meves altres pel·lícules. I llavors, quan l’atzar o el descontrol van comença a passar i em vaig adonar que no el podia controlar, de sobte jo vaig canviar el xip i vaig dir: “Bé, el descontrol, l’atzar, seran part de la pel·lícula.” Aleshores això passa en molts elements i, en particular, també en el diàleg. Vaig decidir plantejar la pel·lícula de manera que els actors la poguessin viure i dir coses d’una manera molt lliure. I van sorgir frases, per a mi, molt enigmàtiques, però que també em produeixen molt de plaer. Com quan Jean-Luc diu: “Cal morir en el moment de plenitud, no al moment de tristesa.” O quan diu: “Tinc més por de l’amor que de la mort.” Quina frase més misteriosa! La poso a la pel·lícula, però sense saber gaire bé què vol dir, no he de saber-ho per força.

Ho és l’art, de fet. Quan l’art és art, quan no és propaganda, fa aquesta invitació a reflexionar en un mateix i en l’altre. Per això té valor i per això existeix allò poètic, perquè té aquesta gràcia. L’art et connecta a través d’una obra amb els altres éssers humans, i ho fa des de l’emoció. Mentre que la filosofia resol algunes qüestions, alguns problemes humans des de la raó, l’art ho fa des de l’emoció. El que et proporciona l’art és una porta d’entrada al teu coneixement i al de l’altre. I al de l’altre en relació amb tu. Aleshores hi ha obres que són més denses i més riques que altres, i d’altres que són una mica més tancades, simples.

Amb Morlaix crec que m’ha quedat una pel·lícula molt rica formalment i molt densa. Per això em dona un plaer especial compartir-la amb l’espectador, perquè crec que és especialment personal i oberta a l’espectador, en realitat. És una paradoxa. És potser la meva pel·lícula més personal, més lliure, i alhora la que més plaer crec que pot donar a l’espectador.És una pel·lícula que la pots veure moltíssimes vegades, i a cada visionat, la gaudiràs des d’un altre lloc, i hi veuràs altres coses.

En honor a la veritat, no m’he sorprès. Primer perquè tinc fills universitaris, filles en el meu cas, i perquè he rodat la pel·lícula amb joves. El que estic dient és que és sorprenent per als adults. En aquest sentit, per a mi no és sorprenent perquè jo ja sé que són molt cultes. El que m’ha sorprès més, si et dic la veritat, és la falta de por de parlar en públic, en els debats. Parlen, han parlat molt articuladament i molt lliurement i sense cap complex, potser en una sala amb 200 companys, amb un senyor que no coneixen de res. Això està molt bé. Però el discurs, l’anàlisi, la profunditat, això no m’ha sorprès perquè ja ho havia vist.

En aquest viatge amb la pel·lícula he après moltes coses, quan la vaig fer i ara en el recorregut que hem fet presentant-la a universitats. L’últim que he après és que el problema és dels adults. Els joves són com són, i aleshores si l’adult els posa un capot superficial, ells respondran superficialment. Si l’adult els posa un capot profund, responen amb profunditat. Com que els adults pensem que són superficials, es compleix la profecia de Segismundo [personatge de l’obra La vida es sueño, de Calderón de la Barca]. Diu que va tancar el seu fill perquè li van dir que seria violent. I el fill respon: “No, he estat violent perquè m’has tancat.” Quan els he posat Morlaix a la universitat, amb la complexitat del seu llenguatge, hi han entrat de mil meravelles. I l’han gaudida, analitzada, comentada sense cap mena de problema. Però, és clar, cal donar-los aquesta pel·lícula. Si jo vaig a la universitat i els poso Los Vengadores, com que és superficial la pel·lícula, serà superficial el diàleg. Però la culpa és dels adults, hi ha una imatge distorsionada nostra que pensa que són superficials i la consolidem oferint-los coses superficials.