Metròpoli en majúscules
La conurbació barcelonina s’apuntala com a gran pulmó econòmic del país: concentra el 55% de la riquesa, així com el 45% del teixit empresarial
La inversió estrangera, especialment en l’àmbit tecnològic, s’ha consolidat com un motor de la zona, de bracet amb sectors a l’alça com el de la salut
Amb aquella lucidesa seva amb què era capaç tant d’omplir hores senceres de reflexions en veu alta com volums de recerca sobre qüestions no necessàriament sempre històriques, el professor Joan B. Culla barrinava en una entrevista publicada per aquest diari el 27 de febrer del 2022 sobre la problemàtica ancestral del desequilibri territorial. “Catalunya ha estat durant 250 anys com un país capgròs”, era la seva diagnosi, en un titular que com a genial que era sintetitzava tota una tesi doctrinal que no és ni gaire exclusiva de l’erudit historiador, la mateixa que propugna que, d’ençà de les transformacions iniciades després de la guerra de Successió, i que van confluir en la Revolució Industrial de mitjan segle XVIII, el Principat ha estat una contrada on el pes demogràfic i econòmic de Barcelona, i, per extensió, de la seva àrea metropolitana, ha estat clarament descompensat, a l’alça, respecte al de la resta de comarques.
Les xifres s’entossudeixen a dir que aquesta és una realitat que no només no s’està corregint amb el temps, sinó que en certa manera s’està fins i tot aguditzant per un efecte que es dona aquí, i arreu, i que propicia que la capacitat d’atracció de població, però també d’inversions, de les grans urbs es vagi multiplicant a un ritme fins i tot exponencial a mesura que van creixent més i més. I aquest és el cas de Barcelona, que ja fa temps que ha deixat de ser, només, aquella ciutat a la qual cantava Gato Pérez encaixada entre dos rius, el mar i Collserola, i s’ha convertit en una regió econòmica integrada per 36 municipis i que, segons un estudi recent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) –La metròpolis de Barcelona. Invertir, treballar i viure, 2024–, ja concentra el 55,7% del producte interior brut (PIB) del país, així com el 45,3% del teixit empresarial, que essencialment es focalitza en cinc municipis –Barcelona, l’Hospitalet, Badalona, Sant Cugat del Vallès i Cornellà–. La Catalunya metropolitana és això.
Des de la patronal Foment del Treball, assenyalen que aquesta acumulació respon a “una tendència de llarga trajectòria” i, per tant, té un caràcter “més estructural que no pas conjuntural”. A l’AMB no només coincideixen en aquest diagnòstic, sinó que, basant-se en els indicadors econòmics del present més immediat, afirmen que “l’àrea metropolitana està en un moment dolç, ja que s’hi estan creant start-ups i generant llocs de treball”, tal com resumeix Esther Pujol, directora de l’àrea de Desenvolupament Social i Econòmic de la institució. Una de tantes xifres que ho acredita és la de l’evolució del PIB –és a dir, la riquesa– per capita, que el 2023 havia crescut un 35% a tota la corona de la capital respecte al 2015, només tres punts per sota del que ho havia fet la UE (38%) i sis punts més que la mitjana catalana (29%) en el mateix període. Per als qui vulguin posar números concrets a aquesta tendència, el PIB per capita de l’AMB fa dos anys –que és quan es va tancar l’estudi– estava en 44.987 euros, mentre que el de la resta del país era de 37.013. És a dir, gairebé 8.000 euros de diferència per cap.
Més de 110.000 empreses
A banda d’aplegar un percentatge molt substancial de la població total de Catalunya –al voltant d’un 42%, dècima amunt dècima avall–, una característica que fa que aquesta àrea ja sigui concebuda en més d’un imaginari col·lectiu com una única metròpoli a imatge de la “gran Barcelona” que el Pasqual Maragall alcalde tant va defensar per a disgust del Jordi Pujol president, la corona de la capital és també, i de molt, el principal pol d’activitat econòmica del Principat. En números absoluts, els 36 municipis que integren l’AMB tenien 110.927 empreses el 2023, que suposen el 45,3% del total de les del país. La dada, però, té un matís. El 78% d’aquests negocis o societats en realitat es troben a les cinc poblacions ressenyades dos paràgrafs més amunt –Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Sant Cugat del Vallès i Cornellà de Llobregat– i, molt especialment, a la primera, el cap i casal. Però la conurbació barcelonina no es distingeix, només, per aquesta concentració tan dominant en un cercle de municipis tan acotat, sinó que les característiques d’aquestes empreses també presenten algunes particularitats. Per començar, solen ser més grans, ja que tenen una mitjana de 14,7 assalariats cadascuna, quan a la resta del Principat és de 12,4. Aprofundint en això, un 41,2% de les corporacions de l’entorn de la capital tenen 250 treballadors o més, percentatge que baixa fins al 34,2% al conjunt de Catalunya. Una altra singularitat és que en aquesta regió metropolitana el sector de serveis té més múscul –suma el 85,6% del seu valor afegit brut o VAB– que no pas, per exemple, la construcció (4,1%) o la indústria (10,1%), en comparació amb la resta de comarques, on aquestes dues activitats sumen un VAB del 4,7% i del 18,6%, respectivament.
A l’hora de ressenyar, però, els trets distintius de l’economia de l’AMB, un dels més notables és que concentra la gran majoria de filials d’empreses estrangeres que hi ha al país. Fins a un 86% del total estan ubicades a les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental. En total, el nombre de companyies de fora que en només un any s’han instal·lat a l’entorn de la capital ha augmentat en 347 (+3,7%), una xifra que és indicativa d’una tendència que no és nova, però que s’està afermant: la seva capacitat d’atreure inversions estrangeres, sobretot de start-ups lligades a l’àmbit tecnològic. Sobre això, hi ha un indicador que és tan roent com concloent: gairebé nou de cada deu dels negocis d’aquest ram que es creen a Catalunya s’instal·len a la regió metropolitana. Barcelona ocupa el vuitè lloc en el rànquing de finançament de nous negocis tecnològics que elabora cada any la firma d’inversió britànica Atomico, i que ha certificat que aquesta economia emergent ha atret fins a 6.300 milions de dòlars d’inversors internacionals en els darrers deu anys, una xifra que contrasta, i molt, amb la que es va aconseguir en la dècada anterior (2005-2014) i que se situava al voltant dels 1.000 milions de dòlars. L’aposta, doncs, genèrica per la innovació i el capital de fora emergeix com un full de ruta a seguir, visió que és compartida per patronals com Foment del Treball, que destaca: “Barcelona i la seva àrea metropolitana es posicionen com una de les metròpolis més actives i atractives d’Europa. És també la tercera preferida per fundar una start-up i, a més, encapçala rànquings en captació de talent, nombre de congressos internacionals i inversió en salut i ciències de la vida. I aquest dinamisme s’expressa també en indicadors d’ocupació, turisme, activitat emprenedora i presència d’estudis universitaris.”
Anant una mica més al detall, la directora de l’àrea de Desenvolupament Social i Econòmic de l’AMB, Esther Pujol, aprofundeix en la tesi que “el de la salut s’està posicionant com un sector emergent especialment dinàmic” a la zona. I, anant a les dades, ens diuen que gairebé el 60% de les empreses dedicades a les branques de la sanitat i els serveis socials registrades a Catalunya es focalitzen en aquesta àrea metropolitana. Però no només això: entre el 2021 i el 2023, la capital catalana es calcula que ha aconseguit atreure unes inversions de 550 milions d’euros en start-ups lligades a la salut, una dada que, si bé ja comença a fer goig, és encara lluny de les urbs que són líders a escala internacional en aquest àmbit com ara Cambridge (2.200), i ja no parlem de Londres (6.500). Per contextualitzar aquesta aposta en realitats tangibles, un dels casos més destacats és el de Porta Diagonal, a Esplugues de Llobregat, on ja s’està alçant un gran parc empresarial de 90.000 metres quadrats de superfície on activitats com la biomedicina hi tindran un paper central i on, per exemple, de bracet amb l’hospital Sant Joan de Déu, es construirà un edifici de 13.300 metres quadrats i sis plantes d’altura que serà pioner en l’atenció i investigació de malalties minoritàries. Sobre això, Esther Pujol recalca el paper tractor que tenen aquesta mena de projectes per atreure’n de complementaris, “ja que, per exemple, a banda de les instal·lacions mèdiques pròpiament dites, això facilitarà que s’hi facin hotels o allotjaments per a les famílies que hi hagin de fer llargues estades”.
Deures per fer
Aquesta densificació poblacional i empresarial que caracteritza la conurbació barcelonina també presenta, però, una sèrie de hàndicaps. Un dels més evidents seria el de l’escassetat de sòl, sobretot per a aquelles activitats com les industrials que en demanen molt i amb unes característiques molt precises, a preus competitius, sobretot al voltant de la capital. És per això que la responsable de l’àrea de Desenvolupament Social i Econòmic de l’AMB demana ampliar el focus “i no parlar ja únicament de primera corona metropolitana, sinó també de segona, i més enllà si cal, a l’hora de planificar polítiques per no perdre inversions, sobretot aquelles d’alt valor afegit”. La reflexió no és nova, ja que s’ha teoritzat, i molt, sobre la necessitat de repensar l’articulació administrativa d’aquesta gran regió amb un ens –l’AMB ja s’ha vist que, fins ara, no ha sabut o pogut fer-ho– que tingui una visió del territori com una trama que va pel camí de ser contínua, encara que sigui per la via dels fets consumats. Es tracta, en definitiva, de mancomunar, però de debò, projectes, i molt especialment polítiques, per afrontar problemàtiques compartides de l’entorn de la capital i que ara mateix són un llast, com el preu de l’habitatge i unes infraestructures que, literalment, fan figa. “La cohesió territorial s’està aconseguint, però cal treballar també, i molt, la cohesió social. És el gran repte que se’ns presenta”, sentencia Esther Pujol.
