Els parcs tecnològics catalans inspiren el Brasil
Una potència emergent com és el Brasil vol construir 200 parcs tecnològics seguint el cas català de centres petits i repartits pel territori.Catalunya té 24 parcs, amb 20 de creats en una dècada i 4 el 2010
Catalunya té un model d'implantació de parcs científics i tecnològics que ja comença a ser un referent internacional, tot i que es tracta d'un fenomen relativament recent al país, ja que no es va iniciar fins el 1987 -amb el Parc Tecnològic del Vallès (PTV), que va estar sol durant gairebé una dècada fins que va néixer el Barcelona Activa- i, de fet, 20 dels 24 parcs actuals ja són fills del segle XXI. Van, doncs, a contracorrent, i tal com explica el conseller delegat del PTV, Francesc Martos, “les empreses d'àmbit tecnològic han resistit millor que altres la crisi”, tot i que també han hagut d'ajustar costos. Martos detalla que fins i tot s'han trobat amb empreses que deixen projectes aparcats “perquè els receptors de la feina són de sectors amb crèdit restringit com són la construcció i l'automoció”. La prova de l'èxit és que del 2007 al 2010, els anys de la crisi, han nascut 10 parcs, gairebé la meitat dels que hi ha a Catalunya.
Segons el gerent de la Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya (Xpcat), Joan Bellavista, el moviment de parcs comença al voltant de la universitat californiana de Stanford el 1951, però “durant vint anys és un fenomen nord-americà”. Ja era un model de xarxa i de transferència, ara que se'n parla tant, ja que les universitats “relacionades amb els governs dels estats i amb agents privats desenvolupen un model” que es comença anomenant de parcs de recerca. La idea de concentrar empreses -segons un estudi elaborat pel director del Parc Científic de la Universitat de Girona (UdG), Pere Condom, i el professor de la mateixa UdG Josep Llach- en una mateixa àrea va prosperar un cop acabada la Segona Guerra Mundial, ja que, “conscients que la ciència havia fet contribucions vitals per guanyar el conflicte”, es van apropar a les universitats. El model no salta a Europa fins al cap de vint anys, i després ja a Àsia, Àfrica i l'Amèrica Llatina. I al Brasil, detalla Bellavista, “ ara hi ha un moviment espectacular”. El gerent considera que un exemple de transformació radical el tenim en Finlàndia, “amb una revolució tecnològica espectacular en dues dècades”. I el proper gran canvi, creu, es viurà al Brasil, que ha utilitzat com a model la implantació territorial a Catalunya. “Actualment hi ha 200 projectes de parcs, una política de govern central, quan normalment ho és més regional o de comunitats amb municipis, universitats i entitats”. Segons Bellavista, el Brasil està duent a terme una revolució tecnològica molt gran i amb finançament propi. El govern de Lula ja ho va iniciar, però és ara quan el projecte pren forma. Fa uns mesos, ja es va dur a terme un intercanvi d'experiències entre membres de la Xpcat amb responsables d'incubadores d'empreses i parcs d'Anprotec -associació de promoció de parcs i empreses al Brasil- i Sebrae, agència de petits empresaris brasilers.
A Catalunya, el PTV va ser el primer i, durant gairebé una dècada, un oasi. La gran eclosió és a partir del tombant de segle, amb la implicació d'universitats i d'entitats privades, conjuntament amb ajuntaments i altres organismes públics, especialment de la Generalitat. El model territorialitzat es va anar estenent com una taca d'oli, i tot que Barcelona concentra fins a nou parcs, n'hi ha a les quatre províncies catalanes (un a Lleida; quatre a Tarragona; un a Girona, i 18 a Barcelona, dels quals la meitat són fora de la capital), amb més de 2.160 empreses constituïdes i més de 64.000 llocs de treball. Cal tenir en compte que alguns parcs ni tan sols disposen d'empreses, ja que es troben en processos centrats encara en la recerca. El model català s'allunya, per exemple, del de grans concentracions que estan sorgint a Àsia, especialment a la Xina, i és per això que el Brasil s'hi ha fixat, amb una atenció especial als petits grans nuclis de parcs independents però connectats entre si.
Aquest és el cas de la concentració que hi ha al Vallès amb el Parc d e l'Alba, el PTV, Esade Creàpolis i el Parc de Recerca de la UAB, tot un espai “de referència”, segons Martos. El president espanyol Rodríguez Zapatero va arribar a dir que es tracta de la concentració de coneixement més gran del sud d'Europa, però és més que això, és una gran xarxa. Posem l'exemple d'un emprenedor que necessiti iniciar recerca amb 15 metres quadrats. Doncs té la UAB. Quan ja li faci falta més espai i relacionar-se amb petites empreses, pot fer el salt cap al PTV, i un cop arribi a produir, pot instal·lar-se al parc de l'Alba. I tot, amb un flux directe de coneixement des de Creàpolis. El responsable de promoció del Parc de l'Alba, Valentí Llagostera, va afirmar que el més important del seu parc eren els veïns, amb “una concentració que pot ajudar a l'aterratge d'empreses”, hi afegeix Martos.
REORGANITZACIÓ
També coexisteixen en el model català diverses estructures jurídiques. Alguns, com el Parc Agroalimentari de Lleida, són gestionats per un consorci, amb participació exclusiva d'entitats públiques, en aquest cas la Paeria i la Universitat de Lleida, amb l'alcalde com a president del consorci. Altres són fundacions sense ànim de lucre, obertes a l'entrada de patrons privats, com el Científic de Barcelona, el Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona i el d'Innovació Technova La Salle.
Els 24 parcs actuals a Catalunya -amb quatre de recent creació el 2010, a Terrassa (Orbital 40), Cerdanyola (parc de l'Alba), Vila-seca (Turisme i Oci) i Barcelona (Zona Innovació)- sembla que no es quedaran aquí, ja que el nou govern de la Generalitat té previstes mesures com ara un fons de capital públic i privat que incentivi l'emprenedoria tecnològica, la creació d'un marc fiscal favorable a la innovació i fins i tot la creació de més parcs repartits pel territori. En l'àmbit de govern, caldrà veure si hi ha alguna reorganització de conselleries. Fins ara a Catalunya -no a Madrid, amb distribució ministerial diferent- l'interlocutor dels parcs era un de sol, el del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa. Ara, algunes veus aparellen universitats i educació.
A l'hora de concretar resultats dels parcs més enllà de les xifres, trobem la recent creació d'un club de doctors al PTV; el naixement d'un nou clúster de la farmàcia i la cosmètica a Catalunya o la posada en marxa del Centre Nacional d'Anàlisi Genòmic -impulsat pels governs estatal i català- al Parc Científic de Barcelona, que aglutina sectors d'alt valor afegit com biomedicina, energies renovables o biotecnologia d'aliments per a una finalitat d'utilitat pública com pot ser seqüenciar genomes a gran escala per lluitar, per exemple, contra el càncer.
Parc científic o tecnològic? Qüestió de marca
Què diferencia un parc científic d'un de tecnològic? Tot i que, amb el temps, han acabat tenint un ús gairebé indistint, el gerent de la xarxa catalana Xpcat, Joan Bellavista, reclama que “d'entrada, no ens creiem el nom i mirem el contingut”. Així, el parc científic “està més lligat a la recerca i a la relació amb la universitat”, però actualment “ja no és tant així”. Ara, qualsevol parc tecnològic ja està relacionat amb la universitat i aquestes formen part dels seus consells d'administració, quan en la seva creació “eren només productors de ciència”. Després, s'han anat convertint en usuaris d'aquesta mateixa ciència. En el concepte de parc “sempre hi ha d'haver empreses, és clar, però la diferenciació ja és més institucional que pràctica i de contingut”, afegeix Bellavista. És una qüestió sovint “de marca”. Segons el director del Parc de la UdG, Pere Condom, “no hi ha grans diferències”; una pot ser referent a la dimensió, ja que el parc científic, un model més britànic, “és més petit i vinculat a la universitat”, mentre que el tecnològic, més mediterrani, és més gran i més centrat en activitats productives. Per Bellavista, però, les fronteres s'han anat diluint i “ja no hi ha parcs només de recerca o només productors”.
L'atles de la innovació
La Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya (Xpcat) forma part des de l'any 2005 de la xarxa internacional IASP. De fet, l'actual gerent català, Joan Bellavista, també la va arribar a presidir, a més d'ocupar, actualment, el càrrec de president internacional de la xarxa espanyola, l'APTE. Fa tres anys també es va crear Wainova (gestionada des de l'IASP), una mena de xarxa de xarxes de parcs i incubadores d'arreu del món. El gran projecte de Wainova ha estat l'elaboració d'un ambiciós atles mundial de la innovació “des d'una lògica de mercat”, assegura Bellavista, per estimular la creació de nous parcs i una transferència tecnològica internacional.
Una trentena de sectors
El govern català troba “convenient” que, si pot ser, cada parc es centri en una àrea de coneixement, ja sigui en temes de biomedicina i farmàcia (com el de Recerca Biomèdica de Barcelona), tecnologies de la informació, energia, informàtica, alimentació (com l'Agroalimentari de Lleida o l'Enològic de Falset), aeronàutica (el Delta BCN de Viladecans), ciències socials (UPF), nanotecnologia, òptica, metal·lúrgia o serveis (com el de Turisme i Oci de Vila-seca). Es tracta d'aconseguir una massa crítica d'investigadors i emprenedors per generar projectes compartits. Els 24 parcs catalans ja disposen d'una trentena de sectors.