Focus

Joan Bellavista

gerent xarxa parcs científics i tecnològics de catalunya (xpcat)

“La societat civil és la que va generar el moviment de parcs”

No tenim gestors especialistes en parcs, solen ser professionals reconvertits

El model català de parcs és molt territorial.

N'hi ha a les quatre províncies i en moltes localitats. El fenomen català és interessant d'analitzar, ja que hi ha un moment d'explosió. A Anglaterra, per exemple, no passa, ja que hi havia nascut molt abans. Però aquí, com a Espanya, coses que ja existien es reorganitzen sobre una altra lògica i passa del fenomen de clústers a una reconversió en parcs.

Alguns no es van crear per esdevenir parcs.

El [email protected], per exemple; no era la seva intenció inicial. Tenim clústers, parcs, ciutats de la ciència o districtes industrials reconvertits en tecnològics. Tots els fenòmens tenen punts en comú. Es pretén integrar recerca i innovació no només en la producció, sinó en l'activitat quotidiana, com ara l'oci i la vida social, transferint els conceptes de parc a la vida, a l'entorn urbà.

Aquestes demandes de transferència i de flux, no poden caure en un missatge buit de contingut?

Sí. Aquí hi ha dues etapes. La reforma universitària del 83 va marcar un paradigma perquè regulava i permetia el contracte entre universitat i empresa, ja que hi havia un buit legal. Les anomenades oficines de transferència de tecnologia de les universitats no eren promotores d'activitat; la promoció forta sorgeix dels parcs, quan s'evidencia una transferència en un espai físic i on la universitat està implicada.

Iniciativa de l'administració o amb més pes privat?

A Euskadi, per exemple, va ser un model més públic, amb una política de crear un parc per província. A Catalunya, fent un cafè vam decidir fer una xarxa de parcs per anar al govern i fer polítiques públiques. El parc del Vallès, per exemple, el va iniciar el CIDEM, però era un parc, no una política de parcs. Va ser la societat civil la que va crear un moviment de parcs, i aquest va anar al govern.

Ara, però, la participació pública és la norma.

Menys del 10% dels parcs del món són privats, sí. El model habitual és tenir més del 50% de participació pública. A Catalunya la implicació universitària hi és des de l'inici, però també d'entitats privades, com ara les caixes d'estalvis, i l'administració.

Se senten ben tractats els parcs? Cal un marc fiscal diferent tenint en compte el tancament de l'aixeta dels fons europeus?

Això és un problema, ja que els parcs han tingut fons europeus durant anys. Hi ha una primera fase d'inversió, el totxo, que necessita un finançament rellevant per urbanitzar un territori i atreure inversió. Fer canvis fiscals no és fàcil, ja que poden topar amb directives europees. L'objectiu dels parcs és ser un lobby de tot: representem les universitats, les empreses, els centres de recerca, les incubadores, tot. Representem tots els elements del sistema d'innovació i insistim en la necessitat d'especialitzar la gestió. A Catalunya no hi ha gestors especialistes en parcs. N'hi comença a haver, però són professionals reconvertits.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.