El 2013 el termini màxim de pagament que es podrà posar en un contracte serà de 60 dies, i seria desitjable que se'n pactessin menys i que fossin 30 com diu Europa. Així doncs, es posa un sostre que és norma imperativa, i això no és menor. Cal pensar que el dret mercantil a Espanya és norma dispositiva, és a dir, que allò que diu el codi de comerç s'aplica si no és que les parts acorden res exprés en el contracte, és a dir que és en defecte de pacte. En canvi, aquí s'estableix un límit de dies per pagar de forma imperativa. Aquest és el gran pas que s'ha fet.

Sí, han dit que és una aberració perquè afirmen que conculca l'autonomia de voluntat de les parts. I ho entendria si estiguéssim en una correlació de forces iguals i tots tinguéssim la mateixa capacitat negociadora. Però una empresa que factura uns 300.000 euros l'any, quina capacitat de negociació té amb una que factura 3.000 milions d'euros? Això són contractes d'adhesió.

Sí, perquè a Catalunya i Espanya hi ha un fet que és una aberració: les petites empreses estan finançant les grans. Això no passa enlloc i és intolerable. Els grans monstres imposen terminis de pagament a 150 o 180 dies –en alguns sectors, com ara el de contractistes de construcció d'obra pública, a 200 dies–. Ara bé, les petites sí que paguen puntualment. Un estudi que va fer la Pimec revela que més del 60% de les microempreses, de menys de nou i fins i tot sis treballadors, són molt puntuals a l'hora de pagar. En canvi les grans són les més impuntuals i les que imposen els terminis més llargs. Per què? Doncs perquè tenen la força. La microempresa ha hagut de passar pel tub.

Al sud d'Europa és així. Les directives europees han estat molt clares: sempre s'ha propugnat que els terminis haurien de ser de 30 dies i els pactes, no abusius. Clar que eren directives fetes per polítics i funcionaris europeus per a països del nord d'Europa, no per a països del sud d'Europa. El concepte d'abús a Noruega o Finlàndia està molt clar i ningú no el traspassa amb l'excepció de casos molt excepcionals. A Europa es paga a trenta dies i si mirem la mitjana dels països europeus veiem que tot i la crisi s'està pagant a 40, alguns a 42, que és el termini habitual. Ara aquí s'està posant a 107 dies i pujant... Tot això fa que la llei espanyola marqui uns terminis màxims.

És una frontera que existeix i que abans podia ser als Alps, però ara ha baixat als Pirineus. Perquè França fa anys estava evolucionant molt negativament en els terminis de pagaments, que estaven arribant fins als 66 dies, i va ser el mateix president Nicolas Sarkozy que, mirant els informes de l'Observatoire des délais de paiement, va veure que les empreses franceses eren menys competitives que les alemanyes. Perquè les franceses havien de finançar els seus comptes per cobrar a 60 dies dins del balanç, i les alemanyes només 30 dies. Per tant, les empreses franceses tenien el doble de costos financers i menys rendibilitat que l'empresa alemanya. I va ser una raó estratègica d'Estat la decisió de reduir els terminis. Van fer una llei molt estricta, amb el nom de llei de modernització de l'economia, i van reduir els terminis, de manera que els terminis a França seran a 45 dies a final de mes.

Exactament. Aquí ens ha faltat voluntat política per reduir els terminis de pagament. Els govern successius han anat heretant els problemes i ningú no s'ha posat a solucionar-lo. A França han reduït a 35 dies el període mitjà de cobrament. Perquè a més s'estan posant multes de fins a 750.000 euros a les empreses incomplidores dels terminis de la llei.

Només per al comerç minorista, que el que s'ha fet és mantenir el que ja existia. Més enllà el que hi ha hagut és un pacte polític; es va dir: ‘Primer posem-hi un límit i ja posarem les sancions'. El règim sancionador vindrà, però segurament dins d'un paquet dins la llei d'economia sostenible, que ningú sap molt bé què contindrà.

Bé, hi ha un sistema sancionador indirecte, que ve per l'aplicació de la llei de competència deslleial.

Des del 7 de juliol jo dic que hi ha un nou tipus de morós a Espanya: el morós consentit. Consentit perquè tot i que les dues parts hagin pactat el pagament als 85 dies legals a partir de la recepció de la mercaderia, a la pràctica se segueix pagant a 120 dies, però el proveïdor no protesta. Doncs alerta, perquè això és denunciable per qualsevol empresa del sector o per la mateixa patronal. I aquí sí que pot haver-hi una multa important.

És una de les moltes coses que es desconeixen de la llei: les patronals ara poden actuar en defensa dels seus associats, com durant molt anys han fet les associacions de consumidors. I les organitzacions empresarials ja estan començant a actuar. Jo formo part de la comissió jurídica de la Plataforma Multisectorial contra la Morositat per analitzar els casos que vénen via les associacions que en formen part. Ja hem començat a enviar cartes a les empreses que no compleixen, instant-les a complir la llei. En una primera fase, els informem, perquè hi ha moltes que no ho saben o no ho volen saber.

Doncs les administracions públiques el 2013 hauran de pagar a 30 dies. Fins ara ho havien de fer a 55 dies; el 2011 ho faran a 50 dies. Per a elles sí que existeix un règim sancionador, i sobre el paper és molt estricte, molt més que per a l'empresa privada. La llei diu que si l'administració no contesta en el termini d'un mes o no paga, aleshores ja es pot anar directament al contenciós administratiu i posar un recurs, amb l'avantatge que el jutge està obligat a requerir l'administració que, com a mesura cautelar, pagui el deute al contractista. Perquè l'estadística diu que en el 95% dels casos la raó la té el contractista. A més, les administracions també han d'assumir les costes del judici.

Hi ha administracions que estan complint, i curiosament són totes les que tenen les diputacions forals, que recapten els impostos totals. És a dir Àlaba, Biscaia, Guipúscoa i Navarra. Aquestes paguen molt puntualment.

A proveïdors o en pagaments en general? Perquè el que fan molts ajuntaments o moltes administracions en general és que posen la nòmina dels funcionaris per fer la mitjana. Vigilem amb les dades. Cal veure el termini mitjà de pagament a proveïdors i contractistes.

Això és el que està passant. Si nosaltres estem a 107 dies i a Europa la mitjana està en 57 –mitjana que nosaltres contribuïm a apujar–, doncs tenim el doble de costos financers. Tenim en l'actiu corrent uns comptes per cobrar que són el doble dels de la mitjana europea i el triple que França. Això vol dir que una empresa que és a Figueres està pagant tres vegades més costos financers que una que és a Perpinyà.

No, i fa anys que predico! I el que jo dic no és res més que credit management aplicat a macroeconomia. Un director de crèdit que entra en una empresa el primer que fa és mirar el termini mitjà de cobrament, i aleshores treballa per reduir-lo a la mitjana del sector. A mesura que es redueix, la salut financera de l'empresa millora notablement i també la seva competitivitat. Doncs això és el que s'ha de portar a totes les empreses de l'Estat.

Però fa tres anys els bancs van tancar l'aixeta i les grans necessitats de finançament de les empreses es van fer més evidents. Les empreses, quan no poden cobrir ni la seva tresoreria, entren en crisi i van directes al concurs de creditors o al tancament. Va ser un còctel explosiu. Si ho analitzéssim, més d'un 60% de les empreses que han tancat van tenir el pecat original tenint uns terminis de pagament molt llargs, morositat, impagats, i no podent finançar-se.

Aquests i altres productes financers han funcionat molt bé a Espanya perquè hi havia una gran demanda de l'empresari que estava cobrant a noranta dies. L'empresari suec que cobra a trenta no sap el que és un confirming.

Alguns mitjans han publicat que en tres anys de crisi havien tancat més de 900.000 negocis a Espanya.

Clar, segurament d'aquests 900.000 negocis la majoria eren autònoms amb dos, tres o quatre treballadors. Molts han caigut amb l'ensorrament de la construcció.

No ha aflorat tota. La nova llei obliga els ajuntaments a tenir un registre de factures; abans pensàvem que s'havia de tenir, i resulta que no, que els ajuntaments no estaven obligats a portar un control estricte de totes les factures. Però es calcula que hi ha uns 30.000 milions d'euros pendents de cobrament als municipis. Per això la línia ICO era tan necessària, però la llei de pressupostos de l'Estat no l'ha inclòs perquè diuen que augmentarà el dèficit públic.

Són els mateixos de sempre, però ara tenen una coartada. Representen entre un 5 i un 6% de tots els clients d'una empresa. Són morosos recalcitrants i no paguen per vici.