Un cop s'ha assumit que el cinema català serà industrial o no serà, ara el gran repte és percaçar la pantalla global, la internacionalització.

Fèlix Riera, director de l'ICIC, valora “la positivíssima influència que ha tingut el Festival de Sitges per connectar el cinema català amb els circuits mundials del gènere fantàstic, on han pogut reeixir directors com ara Rodrigo Cortés i Jaume Balagueró, i iniciatives com la productora Fantasy, filial de la Filmax de Julio Fernández”. Creu que ha arribat el moment que Catalunya, que “durant molt de temps va exercir un rol d'anar a fora a aprendre, ara pot anar a ensenyar”. Fa esment del cas d'Itàlia, que va ser un referent per al disseny d'un sector privat de cadenes de televisió a Espanya, per afirmar: “Catalunya pot fer el mateix amb països emergents, d'àrees geogràfiques com l'est d'Europa o la Xina, amb els quals podria establir acords preferents d'intercanvi de continguts culturals”. En aquesta estratègia, al seu parer, “no es tracta de ser a tot arreu, sinó de tenir presència en mercats encara no gaire madurs”.

Per arribar a ser algú a la gran pantalla global, calen uns bons fonaments en aspectes tan sensibles com ara la formació, i Riera explica aquest èxit actual del cinema català, i la futura projecció arreu, amb “un dels millors models educatius que hi ha a Espanya i Europa, amb una escola, l'Escac, que es troba entre les millors del món”. Amb 563 milions d'euros, el sector audiovisual, segons les darreres dades de l'Idescat, generava més valor afegit brut (VAB) que el llibre (483 milions) o la premsa (426 milions). És, doncs, un àmbit econòmic en expansió que tindria com a missió contribuir a canviar el model econòmic de Catalunya.

Per a Xavier Cubeles, professor d'economia de l'audiovisual de la UPF, “la potent política de suport institucional al cinema ha compensat febleses com el fet de tenir les cadenes de televisió i les distribuïdores lluny del país, però només té sentit si sabem cap a on anar, cap a un model en què, alhora que s'aconsegueix el valor cultural, hi ha un rèdit econòmic”.

Aquesta estació d'arribada, al seu entendre, ha de ser “saber com estimular les vendes del cinema català”, en el mercat espanyol però també en l'internacional. En aquest sentit, creu intel·ligent la política de t'adoptar estratègies com ara prestar més muscle financer a unes pel·lícules que poden tenir un recorregut òptim a Espanya i al concert internacional: “Si uns pocs títols concentren bona part de la taquilla, un 1% es fa amb el 50% del taquillatge, cal fer apostes d'èxit perquè pel·lícules catalanes entrin en aquest grup”.

És clar que, com puntualitza, fóra bo, per a un cinema com el català, capaç de produir 7-8 pel·lícules per cada milió d'habitants, mentre que a Europa la mitjana és de 2-4 pel·lícules, que, a banda de concentrar esforços, “es creï un mercat europeu audiovisual capaç de competir amb els EUA, allò que cobeja el programa Media europeu”. També creu indiscutible l'aposta pel cinema de gènere, que “emergeix de la indústria local per vendre en mercats de grans possibilitats, com els asiàtics”. El president de Productors Associats de Catalunya (PAC) i de Benecé, Xavier Atance, opina: “Fins ara no s'ha sabut dissenyar una bona política de comercialització als mercats exteriors, on ens manquen distribuïdors que creguin en el nostre catàleg i l'impulsin en altres mercats d'exhibició”.

Xavier Marcé, vicepresident de Focus, creu que, si parlem d'internacionalització, indefectiblement anem cap a “un debat de fons: si faig pel·lícules amb actius culturals locals, el mercat serà local, i si vull conquerir mercats internacionals, caldrà fer una producció internacional amb tots els ets i uts, és a dir, amb grans noms de l'star system”. Per a Lluís Miñarro, coproductor d'una Palma d'Or com Uncle Boonmee, “coproduir t'assegura els mercats, de tots els que hi participen, havent compartit el risc”. Hi afegeix: “Cerques talent allà on sigui i te'l fas teu, i és per això que l'administració no hauria d'obligar a un 30% d'aquí per considerar que la pel·lícula és catalana, i fer com França, on amb un 10% n'hi ha prou per tenir suport”. A més, està convençut que és l'única sortida en temps de crisi.