L'èxit aclaparador de Pa negre i altres títols de la producció catalana, a taquilla i en el reconeixement per mitjà de premis, permeten pensar que el sector ha aconseguit a Catalunya fer madurar un model veritablement industrial, en què l'aposta per tres o quatre títols importants pot coexistir amb l'empenta a títols per a públics minoritaris, per tal de vertebrar un veritable teixit empresarial. Algunes veus, però, voldrien que l'administració fos menys intervencionista en la concessió d'ajuts.

Les dades del 2010 són prou explícites: el cinema català va produir 95 pel·lícules, de les quals se'n van estrenar 55, que des de la seva estrena han convocat 5.770.259 espectadors i ingressat 36.593.506 euros. Segons estimacions del sector, l'esforç inversor s'hauria elevat fins als 100 milions d'euros, gairebé un 30% més que l'any anterior. Un any abans, eren 73 les pel·lícules produïdes i de 16.737.741,11 euros els ingressos. Cal anotar que l'any passat, respecte del 2009, el cinema de tot l'Estat –199 pel·lícules (109 d'estrenades), 57.816.989,32 euros d'ingressos i 9.232.490 espectadors– va baixar gairebé a la meitat a les taquilles i en resposta de públic, mentre que els films de producció catalana van duplicar amb escreix aquestes magnituds. I dels 25 títols espanyols de la collita amb més recaptació, 16 tenen participació catalana.

Per a Carles José, director general de l'Associació de Productors Independents de Catalunya (APIC), és inqüestionable que “els resultats de donar suport especial des de les institucions a films que poden aspirar a una gran resposta de públic i combatre així el domini de la producció dels EUA, com ara Pa negre, Herois i Bruc, han estat bons, però també cal seguir treballant en una política que no caigui en el monocultiu, perquè totes les pel·lícules, fins i tot les d'alt interès cultural i reservades per a un públic més minoritari, segueixin tenint el seu lloc”.

Lluís Miñarro, productor d'Eddie Saeta, no veu tan clar que el model hagi reeixit, ja que, al seu parer, l'èxit inqüestionable de Pa negre no ha estat acompanyat pels altres films. És per això que diu: “En els temps de retallades que vénen, l'administració ha de donar suport a la indústria sense establir prioritats, sense caure en una mena de dirigisme cultural”. Al seu parer, el suport a la petita productora independent és més estratègic, ja que “aquest cinema de risc va a festivals, fomenta l'assistència a filmoteques, i modela el futur espectador de cinema, a més d'encaixar millor, en ser produït per pimes, amb el caràcter menestral català”.

Xavier Atance, president de Productors Audiovisuals de Catalunya (PAC), s'estima més fugir del cofoisme: “És una equivocació creure que per l'èxit rotund d'una pel·lícula ens veurem alliberats de la crisi, en una indústria com la nostra, d'empreses poc capitalitzades i amb problemes diaris de liquiditat”. Val a dir que si és difícil crear productores amb una estructura estable, i de certa dimensió, de professionals, és en bona part perquè el marc legal per ser creditor d'un ajut només permet imputar com a estructura de l'empresa un 7% del pressupost de la pel·lícula, i això fa que, més que fomentar-se l'ocupació, les productores recorrin a col·laboradors freelance.

Cal anotar que, en el finançament cinematogràfic, les productores viuen dels contractes amb les televisions, que els bancs els descompten, i de subvencions que arriben tres anys després d'engegar el rodatge i que mai poden superar el 50% del pressupost. Les pel·lícules assenyalades com a gran aposta per guanyar públic, que se situen a mig camí entre la comercialitat i l'interès cultural, poden rebre, entre Generalitat i TV3, fins a un milió d'euros. Després tindríem la petita producció de risc, que pot aspirar a tot un ventall d'ajuts.

El cinema català ha disposat de dos grans esperons per enrobustir-se: el suport de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) de la Generalitat, que només l'any passat va donar en ajuts directes 6,3 milions d'euros i en ajudes selectives 7,24 milions, i TV3, que va esmerçar 18 milions en cinema, telefilms, sèries i documentals. Una de les ambicions del sector és aconseguir un conveni semblant amb TVE.

Per a Atance, és fonamental, si volem seguir parlant d'indústria en l'esdevenidor, que, com fan TV3 i TVE, “creguin en el format de 90 minuts i es convencin que el producte pot ser rendible”. Per a Santiago Lapeira, responsable de relacions institucionals de l'Acadèmia del Cinema Català, “fa por que pugui baixar l'esforç de les televisions, perquè són elles les que han de ser el gran fonament de la indústria, i cal recordar que tenen el paper de fer la promoció de les pel·lícules, generar interès entre el públic”. Per la seva banda, el nou director general de l'ICIC, Fèlix Riera, manifesta: “Tot i que haurà d'adequar la seva estructura per la crisi, TV3 és conscient que pel·lícules com Pa negre, Herois o Bruc li garanteixen un molt bon share en el futur, i reforcen la idea que el cinema català pot ser un contingut estratègic per guanyar una audiència tan important com el futbol”.

Fa pocs dies, Fèlix Riera anunciava que l'esforç pressupostari per ajudar la cultura tindria retallades del 10%: “Ara caldrà estudiar com millorar l'ús dels recursos, tot harmonitzant el pressupost amb el sector, amb el benentès que volem continuar amb la política, reeixida, dels equips anteriors, i millorar la forma de selecció de les que reben suport”. En tot cas, segons assegura, “es mantindrà un ecosistema de diversitat, en què el cinema de pura creació és compatible amb el cinema comercial”.

Per a Santiago Lapeira, “si les retallades afecten l'ajut a la producció, això pot fer mal al sector, però si és a la promoció, no tant”. Al sector tampoc saben a hores d'ara quina serà la política futura de l'Institut de Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA), dependent del Ministeri de Cultura, després que hagi quedat en suspens el propòsit de l'anterior director de l'organisme, Ignasi Guardans, de retallar fins al 50% l'ajut a les pel·lícules més taquilleres, de 800.000 a 400.000 euros. Esperen que la nova direcció no vagi per aquest camí, que suposaria que arribarien menys pel·lícules a les sales, i cerqui un nou acord amb el sector. De fet, l'actual estratègia de l'administració estatal, d'aposta per cavall guanyador, o sia, les pel·lícules que obtenen més rèdits de taquilla, seria un incentiu, segons estima Xavier Cubeles, professor d'economia de l'audiovisual de la Pompeu Fabra, perquè “es produïssin pel·lícules catalanes que, a banda de ser un producte cultural, tinguessin interès per al mercat i, de retruc, poguessin acollir-se a aquesta política d'incentius”. Tanmateix, com assenyala Lluís Ferrando, productor delegat de Massa d'Or, productora de Pa negre, comença a arrelar en bona part del sector la por que “a curt termini baixin els ajuts de TVE o de l'ICAA, que ja ha suprimit el suport a telefilms i minisèries”: “Cal pensar que, per tenir accés al crèdit bancari, has de disposar de la garantia de les subvencions”. Carles José, d'APIC, també es mostra preocupat pel fet que “una de les tres potes del finançament d'una pel·lícula, els drets de televisió, caigui per la baixada dels ingressos en publicitat”. Lluís Miñarro també ha observat darrerament que el model de finançament basat en quatre potes –TVE, televisions autonòmiques, ICIC i ICAA– “ha sofert convulsions, perquè TVE sembla que no compra tant i en el capítol d'ajuts, si t'ajuda l'ICAA, l'ICIC potser no ho fa, i al revés”.

Amb el benentès que “cal ser industrialistes perquè de les plusvàlues surtin diners per als artistes”, un bon coneixedor del sector, Xavier Marcé, que havia estat director de l'ICIC i ara és vicepresident del grup Focus, estima que es prefigura un cinema català amb tres vies clares de desenvolupament: “D'una banda, tenim el cinema de gènere fantàstic i terror, que capta fàcilment mercats internacionals com els d'Àsia o Mèxic; d'una altra, un cinema local que captarà l'atenció del públic d'aquí, i finalment, un cinema d'autor que pot rodar per festivals”.

Aquesta política industrialista, que de fet es va començar a coure a l'època de Jordi Vilajoana com a conseller de Cultura en el govern de CiU, té un disseny que té com a efecte la proliferació de coproduccions potser un xic interessades en molts casos. Com diu Lluís Ferrando, “aquestes 95 pel·lícules que es van produir l'any passat responen al fet que la Generalitat dóna molts ajuts, i això fa que moltes productores establertes a Madrid o fora de l'Estat cedeixin part del seu projecte, de vegades fins al 20%, a empreses catalanes, que com a tals tenen accés als ajuts de l'ICIC i els drets d'antena de TV3”. Algú podria pensar que hi ha una mica de trampes en aquesta pràctica que podrien desvirtuar el model, però el cert és que, com anota Xavier Atance, “no és dolent en si, i al capdavall respon al fet que, a diferència del que passa a altres autonomies, aquí el cinema es considera un sector estratègic, i és aquest poder d'atracció el que permet tenir una indústria diversa, en què hi caben èxits com ara El orfanato i obres de rics com Honor de cavalleria”. La coproducció pot tenir molt bons resultats quan es fa amb empreses estrangeres, atès que llavors es poden activar ajuts de les administracions i televisions locals. No oblidem que estem en una Unió Europea en què el cinema, per combatre la posició dominant de les majors de Hollywood, rep un gran suport institucional. I, òbviament, si per garantir el futur cal eixamplar mercat amb la internacionalització, coproduir ha de ser més la regla que l'excepció. És previsible que en un context de poc creixement de l'economia “hi hagi molta coproducció entre companyies catalanes, i espanyoles, perquè soles no se'n surten”, com avisa Lluís Ferrando.

Però no hem de perdre de vista que són moltes les pel·lícules que no s'estrenen i que la taquilla, tot i evolucionar favorablement, empal·lideix davant els resultats dels principals títols de Hollywood. Així, com expressa Carles José, d'APIC, “si bé Catalunya s'està convertint en una primera potència quant a producció, pateix el problema que les pel·lícules de producció autòctona no arriben al públic, per la voracitat d'una exhibició de multicinemes que no allibera pantalles per a les nostres produccions”. I hi afegeix que “al productor no el preocupa tant que li augmentin les subvencions com saber que té l'oportunitat que la pel·lícula sigui vista. Cal arribar a un pacte amb distribuïdors i exhibidors, però no pas per la via coercitiva de les quotes. Hi han de creure, en la promoció del cinema d'aquí”.

És per això que Atance assenyala: “Cal aconseguir un consumidor de país, com ha passat a França, sense recórrer al paternalisme, sinó sota una perspectiva cultural. Si més diners anessin a promoció, és probable que hi hagués més taquilla. Passa sovint que acabes de rodar, no tens capacitat per promocionar la pel·lícula, que acaba passant sense que el públic la conegui”. Títols com ara Pa negre o Herois han reeixit, en una part no gens menyspreable, per un esforç de publicitat que va generar moltes expectatives.