Després d'anys d'exuberància creditícia dins d'un oceà de liquiditat, la crisi ens anuncia que tornem a la cultura del préstec de sempre, en què la regla d'or és allò que l'endeutament assenyat és aquell que no supera una o dues vegades els recursos propis.

El crèdit ha anat recobrant la condició de bé preuat d'antany, i no només perquè Emilio Botín digui que l'aixeta romandrà tancada fins al 2014, quan creixerà un migrat 2%. En un estudi d'S&P preveu que la prudència, efecte de la crisi, i la implementació de la normativa de Basilea III, amb més exigència de capital de qualitat, encarirà el diner per a les empreses fins a un 1,64%, segons la seva qualificació creditícia. A partir del 2018, quant en teoria la nova normativa comptable serà plenament vigent, el conjunt de l'empresa europea veurà com els costos de finançament pujaran entre 30.000 i 50.000 milions. Val a dir, però, que segons els tècnics del Consell d'Estabilitat Financera, els nous recàrrecs de capital als bancs no suposen un gran perjudici per a l'activitat econòmica, ja que només hi incidiran amb un 0,01 menys de PIB.

El cert és que la recessió econòmica es correspon amb una clara depressió creditícia, amb una caiguda en els vuit primers mesos de l'any de l'1,1% en taxa interanual per a empreses, i del 2% per a famílies.

I els pròxims anys, quan recuperem el sender del creixement, “es mantindrà la restricció que hi ha, ens acostumarem a poc volum de crèdit”, segons explica Jordi Solé, director general de Kreedit, firma de cerca de finançament bancari. En aquestes condicions caldrà una nova estratègia, que imposarà a l'empresari fer una millor tria de les línies del producte financer que més li convé, i ser prou destre amb la carta del risc. Així, no ha de demanar el màxim risc, la pòlissa de crèdit, quan el banc li podria acceptar un cessió de crèdits sobre clients que genera una empresa (factoring). Com diu Solé, “si al banc li demanes aquest producte en què percep menys risc, pot ser més generós”. Com diuen molts experts, entrarem en una fase més garantista, en què ja no veurem el patrimoni de l'empresari per donar suport a operacions, sinó garanties sobre el propi producte de la companyia, com per exemple, línies de descompte de pagarés en lloc de pòlissa de crèdit, un cas en què el banc pot exercir la pressió per cobrar sobre el client que ha emès el pagaré. Eines com les assegurances de crèdit també passaran a primer pla, un producte de finançament de venda que dóna molta confiança a l'entitat financera, i figures com el lísing i el rènting, en què l'entitat financera és propietària del bé, o l'anticip de factures. A més a més, eines com el factoring, rènting i el lísing incorporen premiar amb desgravació fiscal l'empresari sol·licitant.

I, això sí, com diu Solé, “s'accentuarà molt més treballar a curt termini, ja que el banc no vol enganxar-se a una empresa en temps d'incerteses.” Així doncs, pòlisses de crèdit a sis mesos, quan normalment es donaven a un any. Nous temps en què l'empresari, a banda de saber triar entitat, haurà de ser un dur i malfiat negociador, que a la cerca de capital haurà de treballar amb moltes entitats alhora per batallar pel millor preu, amb el benentès que “ja que costa aconseguir crèdit, quan te'n donen, et donen menys capital.”

Tampoc no cal enderiar-se a cercar crèdit de totes totes. Com diu Jordi Paniello, president de l'associació d'Assessors d'Inversors i FInançament (AIF), “l'empresari ha de veure que quan li manca tresoreria, no cal córrer de seguida darrere el crèdit, potser és millor canviar les condicions de pagament i cobrament.” En tot cas, des del seu lloc de guaita, Paniello ja avisa que en les noves regles de joc, “el banc ja no acceptarà de penyora el patrimoni de l'empresari, només valdrà la solvència, que l'empresa demostri que genera prou cash-flow.” El professor d'Economia i Finances de l'IESE, Xavier Santomá, creu que una de les claus de futur serà “el finançament al proveïdor, que és qui està en millor posició per tornar crèdit, en un context d'escassedat. Així doncs, veurem com hi ha arranjament entre proveïdors i clients.” Amb el benentès que arreu hi ha moltes economies amb molt més esma que la nostra, anima l'exportador a “demanar diners a mercats menys tocats que el nostre, a través de la seva filial”.

Val a dir que l'efecte d'esperó que han tingut entitats com l'Institut de Crèdit Oficial (ICO), per ajudar a revifar els fluxos de crèdit al mercat ha estat molt relativitzat per l'actitud dels bancs, que quan un empresari els demana una línia de circulant del banc públic, cuiten per quedar-se'l per a la seva cartera, si el seu balanç ofereix uns números prou segurs, i així es guanyen els dos punts d'anar a l'ICO.

Els entrebancs que vulguin imposar al diner els particulars, aquests potser els esquivaran a través de les financeres. Si els crèdits al consum van caure gairebé un 6% fins al mes de març passat, resulta que la financera de El Corte Inglés va concedir el 42% del nou crèdit al consum, i va ocupar un 11% del pastís del mercat que només supera, amb un 18% Cetelem. Daniel Alonso, director de Crédito Pocket, financera virtual que es dedica al petit crèdit, creu que aquests nous mitjancers del crèdit poden ocupar un lloc important sota el sol, “en una situació tan especial com aquesta, en què ens trobem clients que, tot i tenir uns ingressos d'uns 1.500 euros, pateixen tensions en la seva tresoreria, ja sia per pagar l'escola dels nens, la reparació d'una nevera o acabar de complir la hipoteca.” En aquest petit préstec, el particular pot demanar auxili a la família, o forçar els seus estalvis, però el que no pot fer és anar a demanar diners al banc, que només en documentació li posarà moltes barreres.