La liberalització reguladora de la banca d'inversions als EUA, que va promoure Alan Greenspan, va difondre el pensament que el crèdit havia de donar moltes voltes, no podia restar estàtic en els balanços dels bancs, calia rescatar-lo. Es creia que calia donar més liquiditat, perquè pogués créixer molt més l'economia, en l'àmbit mundial. Es van començar a comprar grans masses de crèdit de la banca comercial tradicional, i a canvi es donaven diners perquè es tornessin a invertir. Hi havia una gran afluència de liquiditat, que calia col·locar.

Es va canviar el model, i en lloc d'admetre que l'endeutament raonable era una o dues vegades els teus recursos propis, o x vegades la capacitat de generació de cash flow, es va trencar aquesta fórmula matemàtica de la capacitat de retorn. Així, es van tenir hipoteques a 40 o 50 anys o préstecs al consum fins a 10 anys, quan abans era fins a tres anys. A partir d'ara cal tornar cap al sentit comú i poder pagar un préstec al consum en tres anys, i una hipoteca en 20-25 anys. Una pime s'ha d'endeutar com a màxim tres vegades el cash flow que genera cada any i no més de tres cops els recursos propis de què disposa. És com un pèndol, cal tornar a la situació anterior, però això es fa de manera progressiva, trigarem de 3 a 5 anys.

Avui, el poder econòmic ha canviat de centre de gravetat, que és al Pròxim Orient, en els fons sobirans dels països amb petroli, i, sobretot, a la Xina. Perquè les seves masses de diners arribin als bancs, i hi arribin ordenadament, aquests que donen els diners han de tenir la tranquil·litat que no hi ha res a sota que pugui espatllar el seu crèdit. Als bancs espanyols, europeus i nord-americans, se'ls han imposat uns requeriments de capital molt més forts, pràcticament el doble. Han d'aconseguir que els inversors que tenen diners entrin en el capital de l'entitat per poder complir amb les ràtios, que els permetin augmentar el crèdit.

El que cal és generar ocupació i fer que les empreses tinguin capacitat d'internacionalització, les empreses han de fer molta innovació i formació. I aquestes són les empreses realment dinamitzadores en la creació de llocs de treball. El nostre mercat objectiu són els autònoms i pimes, 235.000 empreses, que facturen més de 166.000 milions i que donen feina a 2,7 milions de persones.

Les hem de fer pujar cap amunt, tot tenint en compte que entre el 60 i el 70% de les seves vendes han d'anar cap al mercat exterior, ja que el domèstic no creix. Amb un pressupost de 2.000 milions d'euros en el primer any, volem donar suport sobretot a les empreses que tenen capacitat de créixer, que ja han començat a vendre a l'exterior, que han començat a innovar canviant els seus processos de producció. Són empreses del món de la biotecnologia, de les tecnologies de la informació, etc. La nostra intenció és donar-los avals que els permetin finançar el circulant, deixar-los diners per capitalitzar les empreses. També podran millorar la productivitat i l'eficiència energètica. Volem deixar diners a l'empresari perquè reforci els recursos propis de la companyia. És un crèdit a vuit anys, suficient per a una empresa que creix.

Doncs cinc vegades aquesta xifra. Amb 4.000 milions en dos anys, animes una mica. El que volem ser és factor multiplicador: per exemple, en la línia d'avals de circulants, si el banc incrementa el 20% el circulant, l'ICF en garanteix el 40% i per tant en redueix el risc. Es tracta de provocar que es desbloquegin operacions. Ara tenim 12.500 empreses que treballen amb nosaltres, i a final del 2012 volem que en siguin 25.000 i volem doblar el pressupost, de dos mil i escaig a 5.000. La cartera que ha construït l'ICF en 10 anys, la volem doblar en setze mesos.

Durant molt de temps la línia de l'ICO liquiditat s'ha fet servir per substituir crèdit bancari. Donaven línia ICO a l'empresa i li treien la seva pròpia. Nosaltres hem posat com a condicionant a les nostres línies que siguin incrementals, mai substitutives. A més, arriben a l'ICF operacions dels bancs i, després d'analitzar-les, el que proposem als bancs es compartir les garanties. Entrem en un joc de negociació professional.

Si ens valoressin per la nostra capacitat de generar riquesa, i no pas pels nostres ingressos, determinats per unes balances fiscals que són les que són, el deute de Catalunya tindria un ràting com el d'Alemanya. A l'ICF li passa el mateix, i se l'hauria de valorar pel que genera, pel que fa amb els empresaris, a qui dóna el crèdit, en quines condicions i per a quin objectiu. L'ICF pot tornar els diners amb tota tranquil·litat, i la seva taxa de morositat és normal, llevat de quatre operacions, que si les excloem ens dóna una taxa del 4%. Però el que és cert és que quan anem a cercar inversors, a la Xina o al Pròxim Orient, tenen molt en compte que véns de l'Estat espanyol.