Cansats de la desunió fiscal
dels interessos a l'estranger es va discutir dotze anys
No podem compartir un mercat comú i cobrar encara 27 impostos de societats diferents; els inversors estrangers s'ho pensen dues vegades, especialment quan als Estats Units o la Xina tenen una sola normativa”, deia el comissari de Fiscalitat, Algirdas Semeta, al març, quan la Comissió Europea (CE) va proposar als estats harmonitzar la base imposable d'aquest impost. Proposar reduir les diferències en els impostos sobre els beneficis empresarials és abandonar la política tradicional comunitària de només harmonitzar tributs que puguin distorsionar la competència, i considerar que els directes no ho fan. Per això el Tractat de Funcionament de la Unió Europea estableix que el Consell Europeu adoptarà per unanimitat “les disposicions referents a l'harmonització de les legislacions relatives als impostos sobre el volum de negocis, els impostos sobre consums específics i altres impostos indirectes”.
La crisi ho ha regirat tot, i els impostos es canvien no perquè dificultin el mercat interior sinó per no espantar els inversors. I el de societats es toca, a més, per la irritació que ha provocat que Irlanda atragués capital amb un tipus d'impost del 12,5% i que es negui a apujar-lo mentre que els seus socis l'han hagut de rescatar amb 85.000 milions d'euros per salvar la banca. De totes maneres, la proposta de la comissió no servirà per espantar gaire els irlandesos, ja que manté el poder de cada estat de fixar el tipus de gravamen que aplica als beneficis de les empreses, però estableix una base comuna per al càlcul dels beneficis que seran sotmesos a impostos i de les deduccions autoritzades.
Les empreses, amb el nou sistema, podran compensar les pèrdues que obtinguin en un país amb els beneficis que hagin obtingut en un altre país europeu, amb uns estalvis anuals estimats en 1.300 milions d'euros. Les empreses amb presència en diversos països només hauran d'omplir una sola declaració d'impostos, que es presentarà a l'estat on tinguin més activitat, simplificació administrativa que permetrà estalviar anualment 700 milions més a les empreses. El repartiment de beneficis entre els diferents estats on una empresa té presència es farà en funció de tres criteris que pesaran igual en el càlcul: els actius, els costos laborals i el nombre d'empleats i la facturació. Aquesta porció de beneficis estimada és la que cada estat sotmetrà al gravamen fiscal que esculli.
La proposta sembla destinada a beneficiar les grans companyies, encara que l'executiu comunitari assegura que facilitarà l'expansió transfronterera de les petites i mitjanes empreses en simplificar la gestió. Estudis independents asseguren que una base imposable harmonitzada beneficiaria alguns estats, com ara l'espanyol, però en perjudicaria d'altres, com ara Irlanda. “Si el sistema d'Irlanda és tan beneficiós per a les empreses que hi treballen, podran triar continuar amb el sistema estatal, perquè el nou sistema és optatiu”, explica el comissari, deixant clar que harmonització i eliminació de greuges entre estats no té res a veure.
Una harmonització molt light, a diferència de la que preparen, amb l'objectiu que la resta de socis segueixin l'exemple, França i Alemanya. Nicolas Sarkozy i Angela Merkel van anunciar a l'agost que estan preparant l'harmonització dels seus impostos de societats, de manera que el 2013 tinguin la mateixa base imposable i apliquin el mateix tipus. El francès és del 34,4%, mentre que l'alemany és del 29,8%, el que representa una diferència de cinc punts a favor de les companyies alemanyes. Una integració fiscal podria perjudicar aquestes, ja que paguen menys pels beneficis obtinguts que les franceses, però la cancellera Merkel ho descarta: “Tenim una moneda comuna, un mercat comú i hem de caminar cap a un marc fiscal comú. Harmonitzar les bases imposables és una bona decisió i afavorirà les empreses alemanyes.”
Si l'exemple de l'eix francoalemany s'expandís, l'Estat espanyol hauria d'abaixar el seu impost sobre societats, que està en el 30%, i només a Itàlia (31,4%), Bèlgica (34%), França (34,4%) i Malta (35%) el tenen més alt. El Regne Unit i Alemanya graven el 28% i el 29,8%, respectivament. Amb Irlanda, els països de la UE amb un impost de societats mínim són Xipre i Bulgària (10%) i Letònia i Lituània (15%).
En l'impost sobre la renda, en canvi, el tipus màxim de l'IRPF espanyol, el 45%, és força inferior al de les economies principals, tot i que és lleugerament superior a la mitjana de l'euro: la Gran Bretanya cobra a les rendes més altes un impost del 50%, Alemanya, el 47,5%, França, el 46,7% i Itàlia el 45,6%. Suècia també és el país més car, amb un IRPF màxim del 56,4%, seguit de Bèlgica, que carrega el 53,7%. I si igualéssim els impostos especials, la moguda seria considerable perquè, per exemple, l'impost sobre l'alcohol suec és cinc vegades superior a l'espanyol, i el gasoil britànic paga el doble d'impostos que el romanès. També s'hauria d'apujar l'IVA espanyol, ja que el 18% només supera els xipriota i luxemburguès, del 15%, mentre que la mitjana de la UE és del 21,8%, amb puntes com el 25% de Suècia, Dinamarca i, Hongria.
Lentitud.
Més ràpides són les decisions harmonitzadores dels pressupostos públics, només cal recordar la velocitat amb què la Constitució espanyola va ser reformada per collar el dèficit. Es va començar establint que abans de portar-los a tramitar als parlaments, els governs han d'enviar els projectes de pressupostos a la CE perquè hi doni el vistiplau, i el president de la Comissió, José Manuel Durão Barrroso, va defensar la setmana passada al Parlament Europeu que una major integració econòmica a la zona de l'euro passa per donar nous poders a la CE per intervenir en la preparació dels pressupostos estatals i vigilar-ne l'execució. En la mateixa línia, el president sortint del BCE, Jean-Claude Trichet, va dir dimecres, en un acte de comiat a Frankfurt, que “la primera lliçó de la crisi és que hem de reforçar el govern en l'àmbit europeu”, amb la creació d'una figura dintre de la UE que supervisi els països en matèria fiscal i econòmica, que tingui poders executius en qüestions financeres i que pugui representar-la davant les institucions multilaterals.
La lliçó que tots estan aprenent amb la crisi és que sembla que tenien raó els que, quan es va instaurar l'euro, deien que no tenia futur una moneda en un territori sense política econòmica ni fiscal comuna. Els economistes que aquest any han obtingut el premi Nobel ho van repetir el dia que se'ls va comunicar el guardó: “Si l'euro ha de sobreviure, la zona euro haurà de trobar la manera de compartir la càrrega fiscal i donar autoritat fiscal al BCE”, va dir Christopher Sims, que va recordar que l'euro va ser creat amb un banc central, “però sense una autoritat fiscal unificada capaç de crear bons i imposar impostos per si mateixa”, cosa que, segons el seu parer, va portar una moneda “extremadament inusual”. Més lluny va anar Thomas Sargent, que va comparar la situació europea actual amb la fundació dels Estats Units: “Eren tretze estats i hi havia un enorme deute i una forta pressió des de l'exterior (...). Estaven arruïnats i van decidir resoldre les seves respectives crisis de deute mitjançant la imposició d'un pressupost sota un nou govern federal amb capacitat de crear impostos.”
Mai se sabrà si l'euro sense política fiscal comuna s'hauria estalviat la situació actual d'haver-se complert les cauteles del Pacte d'Estabilitat i Creixement, dèficit màxim del 3% del PIB i deute públic màxim del 60%. Un pacte que no es va carregar Grècia, sinó que ho van fer Alemanya i França, que el 2003 van frenar les sancions que reclamava l'executiu comunitari. Per evitar-ho, el Parlament Europeu ha aconseguit que en el nou règim de sancions, que entrarà en vigor el 2012, l'obertura del procés contra els països incomplidors sigui més automàtic, i deixi menys marge de maniobra política als ministres d'Economia. Els expedients contra els estats membres que no respectin els objectius d'estabilitat pressupostària es llançaran de forma automàtica, a proposta de la CE, tret que una majoria simple de països (és a dir, 9 dels 17 de la zona de l'euro) s'hi oposi. Una vegada iniciat l'expedient, les següents fases seran pràcticament automàtiques, ja que es necessitarà una majoria qualificada d'estats membres per tombar les propostes de multa.
Les noves sancions s'activaran en una fase primerenca per prevenir que els problemes s'agreugin. Si un país no realitza els ajustaments necessaris per acostar-se a l'equilibri pressupostari, la UE l'obligarà a bloquejar un dipòsit generador d'interessos del 0,2% del seu PIB. Quan se sobrepassi el 3% de dèficit, se li retindran els interessos, i el dipòsit es transformarà en una multa si el govern afectat no ha pres les mesures exigides per corregir el dèficit.
A part d'endurir el procediment per dèficit excessiu, la norma crea un nou expedient sancionador per desequilibris excessius, que es traduirà en multes de fins al 0,1% del PIB per als països de la zona euro que no adoptin les mesures recomanades per frenar la seva pèrdua de competitivitat, per exemple per als que no evitin l'aparició de bombolles immobiliàries.
El reforç de les sancions va tenir el suport dels eurodiputats conservadors i liberals, mentre que els socialistes i la resta de grups d'esquerra van votar-hi majoritàriament en contra perquè van considerar que es tractava d'“un pacte d'austeritat que es basa en retallades i sancions” i no deixa marge de maniobra als estats per a la “despesa intel·ligent” que estimuli el creixement.
A remolc de Merkel i Sarkozy
Els caps d'estat i de la UE s'havien de reunir el 17 i el 18 d'octubre per debatre el pla contra la crisi del deute sobirà, però la reunió es va ajornar fins aquest diumenge perquè alemanys i francesos no havien acordat res per portar-hi i l'objectiu és no només donar respostes parcials a la crisi, com han fet fins ara, sinó presentar un pla integral que posi fi una vegada per sempre a la crisi de la qual Europa és l'epicentre i que ha arribat a dimensions “sistèmiques”. Dijous van estar a punt de tornar-la a ajornar perquè els desacords entre aquests dos governs es mantenien, però finalment es manté la cita de demà tot i que no es decidirà res, i el pla es retardarà com a mínim fins a una cimera extraordinària de la zona de l'euro que es farà dimecres.
Les tres qüestions centrals són la situació de Grècia -si es lliuren els 8.000 milions del sisè tram del rescat i aclarir si cal augmentar la participació del sector privat en el segon rescat de 159.000 milions-, la recapitalizació de la banca europea i el reforç del fons de rescat europeu per evitar el contagi a països com ara l'Estat espanyol i Itàlia.
Sobre la recapitalització de la banca, els ministres de Finances discutiran avui els resultats que els presentarà l'Autoritat Bancària Europea (EBA), i tot indica que es necessitaran 90.000 milions d'euros perquè arribin a tenir un capital de màxima qualitat del 9% (enfront del 5% exigit ara).
