Avançar cap enrere és sempre molt dolorós i quan els serveis i les prestacions han de retrocedir també fins a situar-se força anys enrere pel tal d'adequar-los als ingressos de la depriment realitat econòmica, provoca un estat d'angoixa social molt important. És allò que sempre hem dit: una crisi econòmica provoca sempre una crisi social, i si aquesta és severa i perllongada, la desesperació i la manca de futur pot provocar situacions de gran conflictivitat. L'exemple de la fractura social dels grecs que s'ha expressat en fractura política en les eleccions de diumenge passat és un element molt important a tenir en compte per la Unió Europea.

Així com no hi ha res millor que l'èxit per tenir èxit i l'èxit sempre uneix i enforteix, les derrotes sempre derroten i desestructuren fins al punt que si són severes s'entra en la possibilitat de convertir-se en un país fallit.

L'Estat espanyol, que actua talment com l'inventor (que ho és) de la novel·la picaresca, corre el perill de convertir-se en un estat amb un futur molt problemàtic i ara mateix no veig cap símptoma que ens indiqui una intenció de revertir la situació i treballar per posar les bases per avançar en el bon sentit.

Recordo encara quan Espanya negociava l'entrada al Mercat Comú, i Alfonso Guerra, amb la seva lucidesa autàrquica de l'Espanya profunda, en veure les exigències que ens posaven, va dir: “Que es fiquin el MC allà on els càpiga.” Per ell, més enllà dels Pirineus era una temeritat i perfectament prescindible. Però un país en el segle XXI no pot viure aïllat i necessita estar obert i els empresaris també han d'entendre que el seu món és el món. Voler-se quedar reduït en un espai limitat és el camí directe cap al fracàs.

Un país només pot guanyar prestigi internacional a través de la seva indústria. La resta de sectors ajuden i ajuden molt, però el nucli dur només pot ser una bona indústria. Un fet que fa anys hem oblidat, ja sigui per un sentiment ecològic fonamentalista, o perquè havíem somniat que només amb el sector de serveis podríem viure molt bé i tenir un país net i endreçat. Hi ha qui en la indústria i les fàbriques només hi veu que problemes. Una cosa semblant al que ara està passant amb el turisme a Barcelona, que només hi veuen molèsties.

No és estrany, doncs, que el sector industrial espanyol sigui ridícul i impropi d'un país d'aquesta mida i, el que és més greu, amb tendència negativa. En el 2000 el sector industrial aportava el 16% del PIB espanyol, mentre que el 2010 era del 12% i ocupava 2.134.000 empleats que generaven una facturació de 537.000 milions d'euros i uns beneficis de 23.000 milions d'euros.

Si volem pensar una mica en els més de cinc milions d'aturats i en les generacions del futur, hem de prendre'ns seriosament la I d'industrialització del país, o no deixarem de ser un país irrellevant, i amb més de cinc milions de persones sense esperança i amb una o dues generacions perdudes, i aquest seria el camí directe cap al precipici.