Mentre Catalunya retalla per tot arreu, el pressupost d'Andalusia per aquest any ha augmentat un 1,1% (el català ha baixat un 6%), i la conselleria d'Educació incrementa la plantilla en 820 treballadors i compra 85.000 ordinadors, mentre que aquí es retallen sous al professorat. Part d'aquesta despesa es pagarà amb deute, que s'ha portat en temps d'eleccions fins al màxim legal, però aquesta situació relativament confortable no seria possible sense un model de finançament autonòmic que, en nom del reequilibri territorial, drena recursos de les regions més riques a les més pobres. Un drenatge que, segons les últimes dades de balances fiscals entre Catalunya i l'Estat aportades per la Generalitat, va oscil·lar en el període 2006 i 2009 entre un -7,9 i un -8,4 per cent del PIB català: un saldo negatiu per català d'entre 2.204 i 2.251 euros per any.

Són números fets amb el mètode del flux monetari, que se centra en l'impacte en les economies autonòmiques de les seves relacions amb la hisenda estatal. N'hi ha que diuen que aquest mètode infla el dèficit fiscal català, però si agafem l'altra –el de càrrega-benefici, que se centra en el que paguen i reben les persones de l'administració estatal– els resultats no varien gaire. L'única anàlisi sobre totes les balances fiscals que ha fet el govern espanyol se centra en l'any 2005, que dóna a Andalusia un saldo positiu de 5.420 milions d'euros (673 euros per habitant), i a Catalunya un saldo negatiu d'11.143 milions (-1.545 euros per habitant). En global, amb aquest càlcul el dèficit fiscal català del 2006 va ser de 10.320 milions d'euros, un 5,6% del PIB català, i el 2009, d'11.261 milions d'euros, un 5,8% del PIB.

Amb aquests números, fa emprenyar que la consellera d'Educació andalusa es vanti que continua contractant personal mentre que a Catalunya es retalla a tort i a dret. Però la comunitat més subsidiada per la resta no és Andalusia, sinó Extremadura, amb un saldo positiu per persona (continuem amb el mètode càrrega-benefici) de 2.187 euros l'any 2005. La segueix Astúries (2.000 euros)i a continuació se situa Galícia, amb 1.204 euros per habitant que surten dels vuit territoris amb balança fiscal negativa: (per ordre de més a menys dèficit) Madrid, Balears, Catalunya, País Valencià, Navarra, la Rioja, Aragó i el País Basc.

La comparació amb Galícia és interessant per comprovar com el govern estatal reparteix les despeses en obres públiques i constatar que és mal negoci donar la clau de la caixa dels impostos al govern estatal i confiar que la major part tornaran en forma d'inversions. Els pressupostos de l'Estat del 2012 preveuen que en aquest territori s'inverteixin 1.595 milions d'euros, un 17% més que el 2011, 1.174 dels quals en obres ferroviàries de l'AVE Madrid-Galícia i de l'eix atlàntic. Mentrestant, els diners que l'Estat destinarà a Catalunya en concepte d'infraestructures aquest any pugen a 1.400 milions d'euros, un 45% menys que l'any passat, i per al corredor del Mediterrani, que per a la UE és una infraestructura prioritària, només hi ha 14,3 milions d'euros, una misèria tenint en compte que executar-lo del tot costa 6.000 milions. Més greuges ferroviaris amb l'Estat: el pla de rodalies, que té pressupostada una inversió de 4.000 milions d'euros per al període 2008-2015, fins ara ha rebut només el 7% d'aquesta inversió, a la qual aquest any només hi aniran 34,5 milions d'euros. I tampoc hi ha cap partida destinada per poder arribar amb tren a la nova terminal de l'aeroport del Prat, de la mateixa manera que per als accessos al port de Barcelona, tant viaris com ferroviaris, tampoc hi ha diners: l'obra té un cost de 400 milions d'euros i en els pressupostos es preveuen 22 milions d'euros per a accessos provisionals.

Rebre inversions per sota del que pertoca per pes econòmic i població no és privilegi català. El País Valencià també ha vist reduïda aquesta partida un 34,6%, fins als 1.008,56 milions. En canvi, tot i que les Illes Balears tan sols preveuen 143,25 milions en inversions –un 21,9% menys que fa un any–, mantenen el seu pes relatiu en l'1,1% de totes les comunitats autònomes. De fet, en termes absoluts només veuran com augmenten les inversions a Galícia –un 9,5%- i al País Basc –un 17,36%, la major part també en l'AVE–. No està malament, tenint en compte que la inversió de l'estat en despeses regionalitzables baixa un 25%.

Sembla ben bé que els bascos van néixer amb una flor pressupostària al cul, ja que la seva sort en la tómbola de la repartidora estatal s'afegeix al seu privilegi de contribuir menys que ningú a les despeses comunes gràcies al concert. Entre el grup de pagadors nets dins les balances fiscals interregionals també hi ha categories, i el règim foral és determinant per amortir el dèficit: Navarra i el País Basc ocupen les dues primeres posicions per renda bruta, però en canvi baixen fins als llocs sisè i novè, respectivament, en la classificació de saldo negatiu per habitant. A aquesta diferència contribueix el fet que els territoris forals pràcticament no contribueixen al finançament dels fons d'anivellació regional, ja que el cupo només inclou pagaments al fons de compensació interterritorial, però no paga ni un euro per al fons de garantia de serveis públics fonamentals, on Catalunya va posar 1.455 milions d'euros el 2009. Entre una cosa i l'altra, mentre que el País Basc és primer en PIB per càpita (i segon en renda per habitant, Catalunya passa de ser quarta en PIB (26.589) a novena un cop distribuïts els impostos.