Fins a la meitat del segle XIX, el pensament occidental ha defensat el concepte fixista de la vida, segons el qual les espècies vives són una realitat definida i acabada; però amb l'aparició de L'origen de les espècies, de Charles Darwin, es va imposar el concepte de l'evolució. En un principi, aquest canvi va tenir fortes controvèrsies, si bé la ciència ha demostrat la certesa del procés de la selecció natural. L'evolució explica la producció de la varietat d'espècies i la supervivència en la lluita per la vida perquè només els individus més dotats i adaptats tindran la possibilitat de sobreviure.

En el món de l'empresa tenim cada dia exemples clars de la lluita per la vida i d'aquest darwinisme més descarnat. I especialment en aquests moments en què l'entorn és tan canviant, la mortalitat empresarial és un fet tràgic però normal. Una majoria d'aquestes empreses fracassades tenen com a element comú la falta d'innovació i adaptació; és a dir, la seva gestió ha estat fixista, i quan l'entorn, la competència o el mercat han canviat, han estat incapaces d'adaptar-se per sobreviure. Un dels millors economistes del segle XX, Joseph Schumpeter, el 1943 va crear el concepte de destrucció creativa, un fet que, segons el mateix economista, és essencial per al capitalisme. Schumpeter explicava que la dinàmica emprenedora i la innovació de la societat capitalista creava empreses més eficients que substituïen les més ineficients.

Tot fa pensar que els dinosaures van desaparèixer per la impossibilitat d'adaptar-se a un canvi d'entorn, amb la qual cosa es demostra que fins i tot les gran empreses, si no fan un procés evolutiu, poden fracassar en la supervivència. Si els canvis d'entorn són lents, és més fàcil l'adaptació, però en el món empresarial els ritmes no són una variable dominable. És així que avui, passat aquest memorable 11 de setembre, tot fa pensar que el nostre país ha iniciat un camí de canvi, i no és forassenyat intuir que el nostre futur ja no serà el que era. Per tant, el gruix empresarial català ha de ser sensible a la possibilitat d'aquest canvi, i el pitjor que els podria passar, per a ells i per a Catalunya, és que s'ancoressin en un fixisme immobilista i que pretenguessin que tot un poble renunciés a les seves aspiracions, perquè ells no han actuat a temps. Avui, qui més qui menys pot dibuixar amb certa precisió l'evolució política i social dels pròxims cinc anys; per tant, arribat el cas, tenen elements prou clars per poder actuar i sobreviure amb èxit.

La supervivència no s'aconseguirà utilitzant la força dels lobbies ni els ponts aeris, ni serà amb el sarcasme (pretenent ridiculitzar un procés seriós utilitzant el Barça, per exemple) que salvaran els seus interessos. Han de tenir clar que només els protegeix del desastre una cosa: l'adaptació.