Són dies de reivindicacions i reflexions nacionals. Independència, pacte fiscal, federalisme, federalisme asimètric, concert econòmic... N'hi ha per donar i per vendre. Però veig pocs arguments amb fonaments econòmics clars que incorporin el que els economistes sabem i que hem anat constatant durant la nostra ja dilatada, i també controvertida història. Diu la Viquipèdia que el catalanisme és “un corrent social estructurat tant culturalment com política que preserva i promou el reconeixement de la personalitat política (nació catalana), lingüística, cultural i nacional de Catalunya o del conjunt de terres de parla catalana, els anomenats Països Catalans”. Sorprenentment, no s'esmenta el fet econòmic català. De fet, a l'enciclopèdia digital no hi ha cap entrada referida al catalanisme econòmic o a l'economia del catalanisme. Així doncs, ¿té sentit el concepte de catalanisme econòmic o d'economia del catalanisme? En cas afirmatiu, ¿ens podem aproximar al catalanisme econòmic d'una altra manera en un moment econòmic i social com l'actual, caracteritzat per canvis de gran profunditat? És a dir, ¿ens podem plantejar una nova economia del catalanisme?

L'estructura industrial de l'economia catalana, la defensa dels seus interessos i el pensament de molts economistes catalans dóna sentit positiu a la primera pregunta. Entre l'últim terç del segle XIX i la primera meitat del segle XX, Laureà Figuerola, Joaquín Costa, Josep Anton Vandellòs, Joan Sardà o Romà Perpinyà, entre d'altres, van estructurar una línia pròpia de pensament, clarament diferenciada del pensament econòmic espanyol i molt centrada en els problemes agraris de l'economia catalana i les seves solucions. La idea bàsica d'aquest corrent és la defensa dels productes propis a través de mecanismes de protecció de la indústria catalana i de la construcció del mercat únic espanyol. Aquest proteccionisme català no és gaire diferent del proteccionisme que les grans economies europees van instaurar a la mateixa època durant els processos de construcció dels seus estats nació.

A la segona meitat del segle XX i amb economistes com Ramon Trias-Fargas, el catalanisme econòmic s'obre als mercats exteriors i aposta clarament per la internacionalització com a mecanisme de creixement econòmic. Aquesta nova orientació és la que explica, entre d'altres, l'entrada de les grans multinacionals al país durant les dècades dels anys vuitanta i noranta, i la construcció dels clústers d'activitat (xarxes d'empreses) que tan bon resultat han donat durant els últims vint anys. A més, el catalanisme econòmic modern es va continuar preocupant per la relació amb la resta de l'Estat (encara avui, i de molt lluny, el principal mercat dels productes i serveis catalans) i concretament, per la denúncia dels desequilibris fiscals amb la resta de l'Estat.

Tot i amb això, durant els darrers anys el cicle econòmic ens ha conduït a una crisi profunda amb moltes cares. La principal és la inadaptació de les fonts de creixement de l'economia catalana a l'adveniment d'un altre cicle econòmic de llarga durada, basat en la importància decisiva de les TIC i de la globalització dels fluxos de coneixement. Però mentre l'economia mundial pivota cap un nou escenari, el catalanisme econòmic continua falcat en l'economia industrial i en la promoció de base nacional territorial (l'Estat nació, o succedanis, en el context internacional) i amb la mirada fixada en les relacions amb l'Estat espanyol. Per no faltar a la tradició de modernitat del catalanisme econòmic, és el moment d'un canvi. Igual que amb la renaixença i amb l'obertura als mercats internacionals, el catalanisme econòmic s'ha de reinventar. Tot seguit hi van tres idees breus.