Eines

saber o no saber

La nova economia del catalanisme

El nou catalanisme econòmic té un clar objectiu: fer que l'economia catalana pugui competir als mercats globals del coneixement. I, per aconseguir aquest objectiu, la idea del que ha de ser Catalunya ha de canviar. Catalunya ha de ser molt més que un territori amb trets comuns i personalitat pròpia, Catalunya també ha de ser un espai virtual, un espai de coneixement. Si ho aconseguim, la resta caurà com la fruita madura

Són dies de reivindicacions i reflexions nacionals. Independència, pacte fiscal, federalisme, federalisme asimètric, concert econòmic... N'hi ha per donar i per vendre. Però veig pocs arguments amb fonaments econòmics clars que incorporin el que els economistes sabem i que hem anat constatant durant la nostra ja dilatada, i també controvertida història. Diu la Viquipèdia que el catalanisme és “un corrent social estructurat tant culturalment com política que preserva i promou el reconeixement de la personalitat política (nació catalana), lingüística, cultural i nacional de Catalunya o del conjunt de terres de parla catalana, els anomenats Països Catalans”. Sorprenentment, no s'esmenta el fet econòmic català. De fet, a l'enciclopèdia digital no hi ha cap entrada referida al catalanisme econòmic o a l'economia del catalanisme. Així doncs, ¿té sentit el concepte de catalanisme econòmic o d'economia del catalanisme? En cas afirmatiu, ¿ens podem aproximar al catalanisme econòmic d'una altra manera en un moment econòmic i social com l'actual, caracteritzat per canvis de gran profunditat? És a dir, ¿ens podem plantejar una nova economia del catalanisme?

L'estructura industrial de l'economia catalana, la defensa dels seus interessos i el pensament de molts economistes catalans dóna sentit positiu a la primera pregunta. Entre l'últim terç del segle XIX i la primera meitat del segle XX, Laureà Figuerola, Joaquín Costa, Josep Anton Vandellòs, Joan Sardà o Romà Perpinyà, entre d'altres, van estructurar una línia pròpia de pensament, clarament diferenciada del pensament econòmic espanyol i molt centrada en els problemes agraris de l'economia catalana i les seves solucions. La idea bàsica d'aquest corrent és la defensa dels productes propis a través de mecanismes de protecció de la indústria catalana i de la construcció del mercat únic espanyol. Aquest proteccionisme català no és gaire diferent del proteccionisme que les grans economies europees van instaurar a la mateixa època durant els processos de construcció dels seus estats nació.

A la segona meitat del segle XX i amb economistes com Ramon Trias-Fargas, el catalanisme econòmic s'obre als mercats exteriors i aposta clarament per la internacionalització com a mecanisme de creixement econòmic. Aquesta nova orientació és la que explica, entre d'altres, l'entrada de les grans multinacionals al país durant les dècades dels anys vuitanta i noranta, i la construcció dels clústers d'activitat (xarxes d'empreses) que tan bon resultat han donat durant els últims vint anys. A més, el catalanisme econòmic modern es va continuar preocupant per la relació amb la resta de l'Estat (encara avui, i de molt lluny, el principal mercat dels productes i serveis catalans) i concretament, per la denúncia dels desequilibris fiscals amb la resta de l'Estat.

Tot i amb això, durant els darrers anys el cicle econòmic ens ha conduït a una crisi profunda amb moltes cares. La principal és la inadaptació de les fonts de creixement de l'economia catalana a l'adveniment d'un altre cicle econòmic de llarga durada, basat en la importància decisiva de les TIC i de la globalització dels fluxos de coneixement. Però mentre l'economia mundial pivota cap un nou escenari, el catalanisme econòmic continua falcat en l'economia industrial i en la promoció de base nacional territorial (l'Estat nació, o succedanis, en el context internacional) i amb la mirada fixada en les relacions amb l'Estat espanyol. Per no faltar a la tradició de modernitat del catalanisme econòmic, és el moment d'un canvi. Igual que amb la renaixença i amb l'obertura als mercats internacionals, el catalanisme econòmic s'ha de reinventar. Tot seguit hi van tres idees breus.

PRIMERA.

Catalunya, una economia global del coneixement. La globalització, les TIC i el coneixement obren un escenari competitiu nou. Mai no havia estat tan factible com ara. El nostre teixit de micro, petites i mitjanes empreses ha de competir en la globalització, ha de fer més que exportar, ha de produir i treballar en el món i per al món, diluint les barreres d'espai i temps. L'entramat d'empreses xarxa és la forma idònia per competir en aquest context nou.

SEGONA.

Catalunya, un espai cognitiu. Encara que no ho sembli, a l'economia del coneixement, el territori continua sent important. Però no un territori físic heterogeni, sinó un espai cognitiu en què es concentren les capacitats per instaurar economies dinàmiques d'aglomeració amb l'emprenedoria, la tecnologia, el coneixement i la innovació de base.

I, TERCERA.

Nova economia catalana, nou catalanisme econòmic. Al segle XXI, l'economia catalana serà en la mesura que desenvolupi les seves capacitats de competència a l'economia global del coneixement. Com que l'espai físic va perdent importància, si les nostres empreses competeixen en la globalització, el dèficit fiscal amb l'Estat espanyol, amb base territorial, també perdrà rellevància.

El nou catalanisme econòmic té un clar objectiu: fer que l'economia catalana pugui competir als mercats globals del coneixement. I, per aconseguir aquest objectiu, la idea del que ha de ser Catalunya ha de canviar. Catalunya ha de ser molt més que un territori amb trets comuns i personalitat pròpia, Catalunya també ha de ser un espai virtual, un espai de coneixement. Si ho aconseguim, la resta caurà com la fruita madura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.