Tothom parla i escriu sobre la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent, però molt poques veus es pregunten sobre la qüestió de fons: millorarà la independència la competitivitat de l'economia catalana? Abans d'entrar en matèria, alguns aclariments importants.

Que jo sàpiga ningú no es pregunta per la viabilitat de l'economia de Txèquia, Eslovàquia, Croàcia, Eslovènia, Letònia o Lituània. Tots aquests països són estats petits de creació més o menys recent en el context europeu. Quan un estat és, la seva economia també és. No hi ha més. Les economies d'aquests estats poden ser més o menys competitives, més o menys eficients, poden tenir més o menys problemes, però ningú no discuteix que són. Ningú discuteix sí són viables o no ho són. La discussió sobre la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent, en el context d'interdependència de l'economia d'avui, és estèril i ens desvia de la qüestió important: l'anàlisi de la competitivitat. En potència, no hi ha cap argument que desmunti la idea que a llarg termini l'economia catalana pugui ser una economia competitiva que s'insereixi amb normalitat a les regles del joc econòmic del segle XXI.

En aquest context, és important aclarir què entenem per competitivitat. Les aproximacions més modernes?, que van molt més enllà de la capacitat que una economia té per a vendre productes i serveis als mercats internacionals? Assimilen aquest concepte amb els determinants de la productivitat i l'eficiència d'una economia. En altres paraules, la competitivitat es pot definir com el conjunt d'institucions, polítiques i factors que determinen el nivell de productivitat d'una economia. La productivitat, al seu torn, representa el nivell de prosperitat sostenible que pot obtenir una economia. Les economies més competitives tendeixen a generar nivells més alts d'ingressos per als seus ciutadans. El nivell de productivitat també determina les taxes de retorn obtingudes per la inversió d'una economia. Com que les taxes de retorn són un fonament principal del creixement econòmic, una economia més competitiva, amb millor productivitat, té tendència a créixer a unes taxes superiors a mitjan i llarg termini. Com que la productivitat té implicacions estàtiques i dinàmiques per al nivell de vida d'un país, també ens podem aproximar a la competitivitat com el conjunt d'institucions, polítiques i factors que determinen els nivells de prosperitat d'una economia. En paraules de Paul Krugman, premi Nobel d'Economia: “la productivitat no ho és tot, però a llarg termini ho és gairebé tot.”

Hi farem dos aclariments importants. Primer: en la cadena competitivitat-productivitat-creixement-prosperitat, la competitivitat és la clau de volta de l'economia, però també té una importància social fonamental. Mitjançant la creació de llocs de treball de més qualitat i dels avenços en l'ingrés, la competitivitat es relaciona amb el benestar material de les persones i, per tant, amb l'articulació de les societats. Segon: com que la competitivitat s'associa amb les capacitats que té una economia per créixer sosteniblement i per millorar els ingressos de les persones, no és estrictament cert que les devaluacions de la moneda, la caiguda dels salaris o les polítiques d'austeritat millorin la competitivitat d'una economia. Tot depèn del balanç conjunt que aquestes mesures generin sobre el conjunt d'agents implicats en la decisió.

Així doncs, la independència de Catalunya és una bona estratègia per fer que l'economia catalana sigui una economia competitiveness oriented? Com sempre, en economia, tot depèn de què ens proposem i com hi arribem.

Per ser competitiu, el nostre teixit empresarial bàsic, autònoms, micro, petites i mitjanes empreses han de coinnovar i establir una xarxa de negocis. És a dir, han de fer evolucionar el seu model de negoci cap a l'ús intensiu de les noves tecnologies, formar-se contínuament i organitzar-se al voltant d'una xarxa flexible i autònoma de negocis. Concretant, els nostres empresaris han de fer estratègia, formar-se, col·laborar i cedir trams de control. Els nostres treballadors han d'innovar, formar-se, oblidar-se del treball estable per compte aliè i preocupar-se per les condicions d'ocupabilitat en el marc del treball continu.

L'objectiu principal del govern competitiu és la capitalització de l'economia a llarg termini. Això vol dir promoure i dotar l'economia de més i millors capitals d'infraestructures, tecnològic, humà, emprenedor, innovador, organitzatiu i social. El suport a la inversió productiva hauria de ser la prioritat del govern, i més, en temps de crisi. Però alerta, que la competitivitat costa d'aplicar. Entre altres coses perquè el suport a la inversió productiva ha de passar al davant de moltes altres polítiques. Per exemple, cal redefinir què vol dir benestar i quines són les polítiques més adients per fer una economia més competitiva. Ja els avanço que l'organització i les polítiques dels sistemes educatiu, sanitari, de pensions, de l'administració pública i dels partits polítics s'han de repensar de dalt a baix. I que les retallades no són gaire competitives.

Sembla clar que amb el nostre dilatat i controvertit matrimoni amb l'Estat espanyol no ens hem sortit del tot. No és el moment de repartir culpes, que n'hi ha tanta per uns com per altres. És el moment de buscar-hi solucions. Entre d'altres, l'Estat espanyol no ha prioritzat mai la inversió a la seva regió més competitiva, cosa que ha perjudicat Catalunya, però també l'Estat espanyol. I a Catalunya, des de la recuperació democràtica, no hem estat capaços d'anar gaire més enllà que Espanya en la construcció d'unes administracions públiques menys burocràtiques i més eficients, i massa sovint amb competències duplicades o triplicades. Així, doncs, per fer de l'economia catalana una economia competitiva a la interdependència del segle XXI, necessitem unes estructures d'estat petites però potents, flexibles, autònomes, que s'organitzin en xarxa, eficients i que, sobretot, treballin per situar les nostres empreses i els nostres treballadors a l'economia global.