Nous lideratges per a les dues catalunyes
Al meu entendre, la principal lliçó del 25-N rau en el fet que necessitem uns lideratges més estratègics que tàctics, que siguin capaços de cohesionar ambdues opcions i visions de Catalunya
Deia Joseph Alois Schumpeter, un dels més grans economistes de la història, que l'economia no és res més que l'estructuració del sentit comú. Deia també que l'anàlisi econòmica pot ser molt útil per a les valoracions socials i polítiques perquè hi pot aportar una component empírica i de comportament. No m'agrada gaire escriure de política, no és el meu fort, però, amb la idea d'aportar algunes reflexions amb base empírica i de sentit comú sobre la nova situació política que s'obre després de les eleccions del 25-N, m'hi atreveixo. Que em perdonin els experts.
El poble de Catalunya ha parlat, i ho ha fet pacíficament, plural i massiva, amb una participació propera al 70% i sense incidents remarcables. Bé pel poble de Catalunya. Però, quines conclusions podem extreure del vot emès pels ciutadans de Catalunya? Dibuixen els resultats obtinguts tendències de fons remarcables? En funció del territori, de les opcions sobiranistes o unionistes, i de la valoració social de les retallades, ¿és possible obtenir conclusions rellevants?
Més enllà dels resultats principals, sobradament comentats, crec que és molt important fer un conjunt de consideracions més de fons. Abans de llegir-les, oblidin les seves idees preconcebudes. Analitzarem dades i barrejarem opcions polítiques, no directament assimilables, fent alguns supòsits.
Primera. Des del punt de vista territorial, s'observen dues tendències clarament diferenciades. CiU, ERC i la CUP obtenen participacions diferencials de vot a la Catalunya comarcal, fora del Barcelonès i de l'àrea metropolitana. En canvi, PSC, PPC, ICV-EUiA i Ciutadans (C's) es consoliden com a opcions polítiques clarament més metropolitanes. En aquesta tendència general hi observem una clara excepció, el Camp de Tarragona.
Segona. Des del punt de vista sobiranista, si suposem que els partits que s'han posicionat clarament a favor del dret a decidir, és a dir CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP, representen l'opció sobiranista; mentre que els partits que no s'han posicionat clarament a favor del dret a decidir, és a dir, PSC, PPC i C's, representen l'opció unionista, també obtenim resultats molt interessants. L'opció sobiranista destaca novament a la Catalunya comarcal, mentre que l'opció unionista és clarament més metropolitana i del Camp de Tarragona.
Tercera. Des de la dimensió de les retallades, CiU i PPC han efectuat o donat suport a les retallades, mentre que la resta de l'arc parlamentari (ERC, PSC, ICV-EUiA, C's i la CUP) s'hi ha posicionat clarament en contra. Novament, en aquesta dimensió, el menor rebuig diferencial a les polítiques de retallades es dóna a tota la Catalunya comarcal, mentre que les resistències a les retallades són clarament i diferencialment metropolitanes.
dues opcions.
Al meu entendre, la principal lliçó del 25-N rau en el fet que necessitem uns lideratges més estratègics que tàctics, que siguin capaços de cohesionar ambdues opcions i visions de Catalunya. Almenys en tres sentits.
Primer, assegurar la governabilitat del país. Malauradament, el 2013 serà un any molt difícil i la crisi s'endurirà encara més. Ambdues Catalunyes no entendrien que, per qüestions tàctiques, no s'avancés cap un govern de coalició. I això suposa que CiU accepti introduir més dimensions socials a la seva política pública. El pressupost de la Generalitat dóna marges de maniobra per fer-ho, això sí, escollint entre opcions alternatives. Per exemple, amb una visió de l'eficiència i la justícia de les retallades, que no s'haurien de determinar en base a quotes preestablertes, sinó en base a l'eficiència econòmica i la justícia social que generen. De la mateixa manera, ERC hauria de posicionar-se i assumir la governabilitat del país, de demostrar que vol governar el país i no només quan la situació és favorable. No n'hi ha prou de donar suport des de fora, s'ha d'implicar amb el govern, assumir-ne els riscos i els costos, direccionar les retallades. És difícil per als dos partits, però no crec que, amb un govern inestable i amb tot el que ve per a l'any vinent, ambdós partits puguin millorar els seus resultats electorals en el futur i, encara més, que d'aquí a poc quedi alguna resta dels partits tradicionals tal i com els coneixem ara.
mantenir el sobiranisme.
I, tercer, l'opció sobiranista basada en el dret a decidir no fa cap mal, perquè és pura democràcia, als posicionaments unionistes. Gairebé tots els partits catalans estan d'acord a pressionar per un canvi de l'organització i del finançament territorial d'una Espanya, que ho passarà encara més malament ben aviat.
Vegin, doncs, que amb una visió estratègica, pensant en els reptes de Catalunya, els partits polítics sortits de les eleccions del 25-N tenen molts més punts d'acord dels que sembla. Només cal que surtin dels seus espais més immediats, de les seves bombolles. I al final, que la gent decideixi. Les dues Catalunyes no entendrien una altra cosa.
