De l'hiperbancaritzat paisatge dels vuitanta i noranta -amb una ràtio de 1.200 habitants per oficina arreu de l'Estat- a un desolat panorama en què tanquen més de 10.000 oficines bancàries i perden la feina unes 55.000 persones. Les altres xifres del que eufemísticament s'ha anomenat reestructuració financera, i que ha suposat una de les reconversions sectorials més severes de la crisi actual, que ha afectat un col·lectiu de professionals qualificats, d'indiscutible valor afegit.

I ha estat plenament justificable aquest redimensionament que s'ha cobrat 55.000 víctimes, principalment en el vessant de les caixes d'estalvis? En opinió de Jordi Campins, president del Sindicat d'Estalvi de Catalunya (SEC), “aquesta reconversió és fruit d'una estratègia dissenyada pels bancs, quan al voltant de l'any 2000 s'adonen que les caixes els han fet el sorpasso, els han superat en negoci, tot fent-los guerra en camp propi, el del segment d'empreses”. Tot seguit es va anar modelant un discurs deslegitimador sobre els eixos d'una presumpta competència deslleial -la caixa pot comprar un banc, i no a l'inrevés- o d'hipotètics problemes de capitalització de les entitats d'estalvi, en no poder acudir als mercats de capitals. La bombolla immobiliària, com accepta Campins, potser sí que va tenir un efecte de distorsió sobre el model de capil·laritat de les caixes, enfocades a atendre les necessitats de l'economia domèstica, que contrasta amb el model de xarxa bancària, de poques oficines, de certa dimensió. “Però aquest excés no justifica el grau extrem d'aquesta reconversió, més aviat fruit d'una estratègia política orientada no pas a salvar el sector, sinó a reorganitzar-lo, tot vinculant els ajuts al sector a fusions per crear grans grups bancaris”, com diu. Així doncs, la desamortització de les caixes va ser un fet consumat.

A parer de Carles Domingo, secretari general de l'agrupació d'estalvi de Comfia-CCOO, el nou model que s'imposa “afecta els treballadors del sector, però també la societat, perquè desapareix una concepció capil·lar dels serveis financers que suposarà que no s'arribarà a moltes àrees rurals”. Conclou que assistirem “a una doble exclusió financera: una per rendes, amb molta gent sense accés al crèdit i altres productes financers, i una altra geogràfica, amb usuaris obligats a desplaçar-se 25 km per demanar productes o serveis financers”.

Al llarg de la crisi, a mesura que s'esdevenien els ERO al sector financer, ha pres en part de l'opinió pública el mite que els acomiadats gaudirien d'un retir daurat fins a la jubilació, amb sucoses indemnitzacions. Segurament, aquests 44.556 euros de mitjana que es paguen al sector superen d'escreix el que es paga a altres sectors, però convé filar prim. Com aclareix Campins, “els prejubilats, amb trenta o més anys a la caixa, han gaudit de sous alts i assoleixen una indemnització que els permet arribar bé a la jubilació, estrenyent-se el cinturó, però els altres, els de 50 anys cap avall, són persones que poden tenir problemes, tot i una indemnització de dos anys de sou i els dos anys d'atur, ja que molt sovint es tracta de persones molt endeutades, fins al 40% del sou, pel fàcil accés al crèdit que han tingut”. No vol pecar d'exagerat quan diu que ens podem trobar “exempleats de caixes i bancs adherits a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca per por que els desnonin”.

Parlem d'un perfil predominant: en el cas Catalunya Caixa, per exemple, si es concreta aquest futur ERO de 2.500 persones, només 484 podran acollir-se a la prejubilació. I, com apunta Carles Domingo, “els salaris al sector, de 10 anys ençà, no tenen res a veure amb els antics, són un 30-40% més baixos, amb l'aplicació de dobles escales salarials”. Si ara el salari base es troba entre els 17.443 i els 21.800 euros, abans de les dobles escales es cobraven 4.000 euros més. No podem obviar que els empleats, a banda de suportar ja uns quants anys de forta pressió comercial, d'anar a objectius, també han fet una munió d'hores extres que no han estat ni retribuïdes ni cotitzades.

A més a més de perdre la feina, són molts als qui se'ls ha esquerdat l'autoestima professional, com es plany Raquel Puig, secretària general del SEC: “El que més ens dol és que ens hagin considerat com a lladres, quan havíem estat persones de màxima confiança dels clients.” Al voltant de productes híbrids com les preferents i altres, que han esdevingut rateres per a l'estalviador, Puig explica que “el 90% dels treballadors creien realment que aquests productes estaven justament concebuts per a perfils de clients conservadors”. Com afegeix Carles Domingo, “tots estaven convençuts que els productes híbrids funcionarien molt bé en el mercat secundari, que es podien fer líquids en qualsevol moment”. Escridassades de grups d'estalviadors indignats davant de l'oficina bancària, amenaces físiques als empleats davant de casa seva, baixes per estrès, etc... Ben tristes i lamentables han estat les escenes de l'auca que han hagut de patir els exempleats de banca.

Domingo observa que hi ha hagut una progressiva deriva de la manera de fer de les caixes: “A còpia de reials decrets que collaven les caixes en solvència, l'empleat d'estalvi ha tendit a gestionar més producte que la confiança del client, fins a funcionar com un empleat bancari, amb la diferència que el client de caixa no estava preparat per a això.”

Amb vista a l'esdevenidor, en què seran ben pocs els que es repartiran el pastís financer, Raquel Puig augura que “reeixirà el banc que vengui confiança, perquè al model de col·locar productes financers i prou se li ha vist el truc i no té futur”. En tot cas, per superar el que Carles Domingo descriu com un “tu véns al banc, em demanes això i jo et cobro”, caldrà que l'empresa financera guanyi en democratització i que “tots els que hi treballen siguin responsables del banc, intervinguin en la seva administració”. Amb tot, tem que, amb l'oligopoli bancari que s'està bastint, “no hi hagi competència real, i els clients adquireixin productes financers en unes condicions determinades, sí o sí”.

Per a Joan Basseda, de 59 anys, 32 dels quals al servei de Catalunya Caixa, “el professional de banca reeixit serà el de sempre, el que no enganya i busca per al client el producte que més li convé”. Així mateix, però, vaticina: “Veurem empleats de banca que exerciran més aviat d'assessors financers, que aniran a veure els clients a casa seva, i restarà eliminada la idea d'oficina bancària, per anar a la de franquícia.”

Una reestructuració financera en què “tots vam arribar tard”, com reflexiona Manuel Tresánchez, director de Banca de Particulars de Banc Sabadell, al voltant d'una crisi financera que “si s'hagués agafat a temps, no s'haurien pres mesures tan dràstiques”. En aquest paisatge del futur que ja és aquí, “amb el nombre d'oficines dels anys vuitanta, però amb les necessitats de trenta anys més tard”, Tresánchez reconeix que en alguns àmbits, com determinades àrees rurals o de la perifèria urbana, “es reduirà la capacitat d'elecció, sí, però és que en aquests llocs tampoc hi havia negoci per a més d'un o dos proveïdors”. Tresánchez accepta el repte que “cal reconstruir la confiança entre banc i client, amb més esforços de transparència i claredat, perquè l'usuari de banca vegi que en la nostra oferta no hi ha res amagat ni sospitós”. També és cert, com ha pogut observar des de la seva talaia, que “durant la crisi, l'usuari de banca ha après a fer-se més responsable dels seus afers econòmics”. Ho argumenta amb l'exemple del metge: “Si fa 30 anys era el bruixot de la tribu que sabia coses que ningú entenia, ara s'enfronta a pacients informats, cosa que l'obliga a escarrassar-se en els seus diagnòstics.” Amb vista al futur, si bé interpreta que internet permet “una certa desmaterialització de la relació quotidiana, que tindrà molt d'autoservei, en els moments de la veritat, com la contractació d'una hipoteca, en què cal un assessorament complet, serà imprescindible el contacte personal”. Podríem pensar que amb l'aixeta del crèdit tancada, és ben galdós el paper dels bancs, però Manuel Tresánchez ens recorda que “a banda del negoci de la intermediació, rebre diners d'aquells a qui els sobren per deixar-los als qui els en manquen, hi ha tot el món dels serveis, com la custòdia de diners, gestionar-ne la mobilitat i la informació, que continuen vigents fins a la reactivació del crèdit”.

Des de la perspectiva dels usuaris de banca, el panorama no es veu clar. Com explica Jofre Farrés, secretari general de l'associació d'usuaris de banca AICEC-ADICAE, “l'escenari de futur que veiem, pel que fa a la relació entre els bancs i els seus clients, és més aviat negre. Si abans les caixes exercien de banca de proximitat i donaven crèdit a qui no hi tenia accés, després de la reorganització del sector es vendran productes més complexos, de més risc, per tal d'augmentar els marges i els beneficis dels bancs, i poder retribuir així els accionistes”. Així, no té dubtes que “el tracte al consumidor es deteriorarà, hi haurà presses per encolomar-li productes arriscats, que per la manca de competència entre tan poques entitats, no tindran bons preus”.

El professor de màrqueting de l'escola de negocis EADA Martín Vivancos assenyala que el gran repte actual dels bancs “és recuperar la confiança, i això no es fa virtualment, encara que la multicanalitat s'hagi imposat en el negoci bancari”. Així doncs, les entitats bancàries “o bé recuperen la confiança pels valors que incorpora la seva marca, i aquest seria el cas de Triodos Bank, o bé aconsegueixen que els nous empleats sàpiguen inspirar la confiança dels empleats d'antany, que coneixien l'historial del client sense necessitat d'obrir l'ordinador”. Des de la seva òptica, “si s'ha prioritzat l'eficiència operativa per damunt de la proximitat, ara el que cal és recuperar la confiança precisament per ser més eficients”. Com afirma, no es pot bandejar la dimensió antropològica en el negoci bancari, en què hi ha d'haver “la química de la confiança, que dispara el cervell emocional, quan l'empleat de banca assessora el seu client sobre qüestions d'indiscutible valor afegit”.

Hi ha entitats, a la UE, com el danès Jyske Bank, que semblen creure-hi, amb murs de vidre per suggerir sensacions de transparència a l'oficina, un espai relaxat en què fins i tot el client es pot prendre un cafè, mentre es treballa a fons la seva capacitat de fer confiança.