La Generalitat, de centre de cost a valorar el coneixement

Pin­ten bas­tos. L'han ano­me­nat emergència naci­o­nal. La Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya està en un atzu­cac. Si no es fle­xi­bi­litza l'objec­tiu de dèficit públic, cosa que depèn de Berlín i de Madrid (que és molt depen­dre!), s'ha de reta­llar en 4.400 mili­ons d'euros el pres­su­post de la Gene­ra­li­tat, per asso­lir el famós 0,7% del PIB. Per donar un ordre de mag­ni­tud al lec­tor, aquest volum de dèficit equi­val a la mei­tat del pres­su­post de salut o al con­junt del pres­su­post d'edu­cació. Mate­ri­al­ment impos­si­ble.

El dèficit públic és el dese­qui­li­bri que es pro­du­eix entre els ingres­sos i les des­pe­ses cor­rents d'una admi­nis­tració pública. És evi­dent que les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques hau­rien de cons­truir-se al vol­tant de la idea del pres­su­post equi­li­brat, perquè assu­mir dèficits implica aug­men­tar l'endeu­ta­ment. I, com tot­hom sap, endeu­tar-se massa no és bo. Com­pa­rant-ho amb una empresa, s'ima­gi­nen que s'endeutés com a resul­tat d'una des­pesa cor­rent, per exem­ple sous i sala­ris o sub­mi­nis­tra­ments, per sobre dels ingres­sos? Però, com que el sec­tor públic no és una empresa, hi ha algu­nes sin­gu­la­ri­tats. Des del punt de vista fis­cal, el sec­tor públic té dues prin­ci­pals mis­si­ons. Pri­me­ra­ment, les polítiques assig­na­ti­ves, és a dir, les rela­ci­o­na­des amb el foment del crei­xe­ment econòmic i la pros­pe­ri­tat de la ciu­ta­da­nia. Sego­na­ment, les polítiques dis­tri­bu­ti­ves, és a dir, les vin­cu­la­des amb la redis­tri­bució de la renda i la riquesa. Per fer-ho, i des de la ves­sant dels ingres­sos, compta amb la política fis­cal, la capa­ci­tat d'obte­nir ingres­sos de les ren­des del tre­ball (IRPF), les empre­ses (impost de soci­e­tats) i el con­sum (IVA), prin­ci­pal­ment. I, des de la ves­sant de la des­pesa, compta amb dues prin­ci­pals línies d'acti­vi­tat: la des­pesa cor­rent (edu­cació, sani­tat, atur, etcètera) i la inversió (infra­es­truc­tu­res, xar­xes, etcètera). Aquí ve l'excepció, l'admi­nis­tració pública només hau­ria d'assu­mir dèficits en el cas que es rea­lit­zes­sin inver­si­ons que capi­ta­lit­zes­sin l'eco­no­mia (política assig­na­tiva) o redis­tribuïssin renda o riquesa (política dis­tri­bu­tiva) amb la idea de millo­rar la situ­ació econòmica gene­ral.

És veri­tat que, com a resul­tat de la cai­guda radi­cal dels ingres­sos per la crisi econòmica i del dèficit fis­cal amb Espa­nya, l'admi­nis­tració de la Gene­ra­li­tat pateix un ofec finan­cer de difícil solució. Però també és veri­tat que durant molts anys la Gene­ra­li­tat ha gas­tat clara­ment per sobre de les seves pos­si­bi­li­tats i que ha incor­re­gut en dèficits per des­pesa cor­rent que no hau­ria d'haver assu­mit mai. Això ens ha conduït a un nivell de deute massa ele­vat que cal reduir. Però com reduïm dèficit i deute? Com ho podem fer per sal­va­guar­dar línies estratègiques de l'estat del benes­tar?