La Generalitat, de centre de cost a valorar el coneixement
Pinten bastos. L'han anomenat emergència nacional. La Generalitat de Catalunya està en un atzucac. Si no es flexibilitza l'objectiu de dèficit públic, cosa que depèn de Berlín i de Madrid (que és molt dependre!), s'ha de retallar en 4.400 milions d'euros el pressupost de la Generalitat, per assolir el famós 0,7% del PIB. Per donar un ordre de magnitud al lector, aquest volum de dèficit equival a la meitat del pressupost de salut o al conjunt del pressupost d'educació. Materialment impossible.
El dèficit públic és el desequilibri que es produeix entre els ingressos i les despeses corrents d'una administració pública. És evident que les administracions públiques haurien de construir-se al voltant de la idea del pressupost equilibrat, perquè assumir dèficits implica augmentar l'endeutament. I, com tothom sap, endeutar-se massa no és bo. Comparant-ho amb una empresa, s'imaginen que s'endeutés com a resultat d'una despesa corrent, per exemple sous i salaris o subministraments, per sobre dels ingressos? Però, com que el sector públic no és una empresa, hi ha algunes singularitats. Des del punt de vista fiscal, el sector públic té dues principals missions. Primerament, les polítiques assignatives, és a dir, les relacionades amb el foment del creixement econòmic i la prosperitat de la ciutadania. Segonament, les polítiques distributives, és a dir, les vinculades amb la redistribució de la renda i la riquesa. Per fer-ho, i des de la vessant dels ingressos, compta amb la política fiscal, la capacitat d'obtenir ingressos de les rendes del treball (IRPF), les empreses (impost de societats) i el consum (IVA), principalment. I, des de la vessant de la despesa, compta amb dues principals línies d'activitat: la despesa corrent (educació, sanitat, atur, etcètera) i la inversió (infraestructures, xarxes, etcètera). Aquí ve l'excepció, l'administració pública només hauria d'assumir dèficits en el cas que es realitzessin inversions que capitalitzessin l'economia (política assignativa) o redistribuïssin renda o riquesa (política distributiva) amb la idea de millorar la situació econòmica general.
És veritat que, com a resultat de la caiguda radical dels ingressos per la crisi econòmica i del dèficit fiscal amb Espanya, l'administració de la Generalitat pateix un ofec financer de difícil solució. Però també és veritat que durant molts anys la Generalitat ha gastat clarament per sobre de les seves possibilitats i que ha incorregut en dèficits per despesa corrent que no hauria d'haver assumit mai. Això ens ha conduït a un nivell de deute massa elevat que cal reduir. Però com reduïm dèficit i deute? Com ho podem fer per salvaguardar línies estratègiques de l'estat del benestar?
L'AUSTERITAT, UN VALOR.
Segon. La manca d'imaginació en el replantejament estratègic de la Generalitat s'hauria d'acabar urgentment. Hem de començar a abandonar la idea que les administracions públiques són un centre de cost. La idea que gestionen uns diners que vénen donats i que es preocupen principalment per la distribució de la despesa i la inversió s'ha d'acabar. La solució estructural al problema de la manca d'ingressos no passa ni per l'austeritat, ni encara menys per la privatització. En aquest sentit, les administracions públiques han de valoritzar i vendre tot el coneixement de què disposen, que és molt i que n'hi ha de molt bo. Avui és possible fer molts exercicis de valorització del coneixement, que té naturalesa i titularitat pública, que no ens hem ni plantejat i que pot ser una increïble font d'ingressos.
PRODUCCIÓ CIENTÍFICA.
