M'esgarrifa veure amb quina facilitat i tranquil·litat es justifica aquest 10,6% del dèficit del 2012 dient que un 3,6%, 38.000 milions d'euros, són per les ajudes a la banca, com si aquest deute no tingués res a veure amb nosaltres. De fet, a aquesta ajuda bancària hem de sumar 5.000 milions més del 2011, i tot això per mantenir bancs zombis que encara avui ningú no pot assegurar que no necessitin més diners en un futur. I tota aquesta quantitat de diners tan important no ens assegura ni la viabilitat ni una bona venda, perquè la gestió d'aquesta crisi s'ha fet extremadament malament per les interferències polítiques. I a més del fet que encara no tenim segur que no tornin a tocar la cartera dels contribuents, la banca sana no para també de rebre pressions i “encàrrecs” d'ajuts indirectes. Per pressions del Banc d'Espanya van haver de comprar accions de Bankia, un dels fracassos econòmics més sonats i previsibles de la història recent, que amb benvolença gairebé podríem equiparar amb una gran estafa. I pel que fa a la CNMV, quan els compradors d'accions de Bankia l'acusen, amb raó, d'haver-la deixat sortir a la borsa sense advertir que el preu era del tot sobrevalorat, ells ho justifiquen dient que, si les grans institucions financeres hi invertien, entenien que era perquè trobaven el preu de l'acció raonable. Una justificació enganyosa i ben pobra. També s'ha forçat la banca sana a participar en el capital del banc dolent, Sareb. Una iniciativa que els dissenyadors d'aquest banc pensaven que seria prou atractiva perquè hi participessin inversors estrangers. Un altre fracàs. Ningú no hi ha invertit. I la darrera és la pretensió que aporti 2.000 milions d'euros a través del FGD per ajudar a pal·liar el problema greu de les preferents. Tots aquests ajuts, més les pèrdues dels particulars que tenien preferents i dels accionistes, s'han de sumar als 43.000 milions d'ajudes públiques directes.

I malgrat totes aquestes ajudes, encara ningú no és capaç d'afirmar que aquest suport sigui el definitiu per mantenir Bankia, Catalunya Caixa i Nova Galicia en un entorn econòmic de fort retrocés. I implicar cada vegada més la resta de bancs, que també tenen provisions a fer, té el risc que, si persisteix la crisi, en un futur es puguin trobar en una situació compromesa.

I al final, si tot surt bé, tindrem un país amb un sector bancari molt concentrat i amb unes institucions cada vegada més sistèmiques, la qual cosa suposa més risc en el futur i menys competència.