Dubtes i malfiança que no s'esvaeixen
El debat sobre si, arribat el moment, la millor solució és sortir de l'euro, segueix mantenint el caliu en els diversos estats de la zona euro, atiat des de diversos angles ideològics
Alguns Nobel creuen que la zona euro es podria enfortir sense els membres febles
La sortida comportaria el trauma d'haver de pagar un deute encara més elevat
Amb la recessió més llarga de la seva història -un 0,1% de caiguda del PIB intertrimestral el 2013-, la malfiança sobre la moneda única es manifesta persistent, i el debat al si de cada país sobre si convé abandonar l'euro manté el caliu, atiat tant des de posicions del pensament crític com per noms de l'stablishment, si ningú no pot assegurar que una sortida seria necessàriament traumàtica.
Pedro Montes, economista que ha estat 36 anys al servei d'estudis del Banc d'Espanya, des de l'inici de la crisi ha estat un dels més persistents partidaris de treure's el dogal de la moneda única. Segons la seva argumentació, “cal recuperar la sobirania monetària i tornar a tenir la capacitat de jugar amb els tipus per lluitar pels mercats”. Accepta que “la sortida seria traumàtica, pel deute infinit acumulat”.
Sortir-ne és molt més difícil que entrar-hi, com explica Vicenç Navarro, l'especialista en polítiques socials de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), per a qui “no és cap disbarat la sortida d'Espanya de l'euro, veient com països que no formen part de la zona euro han sortit abans de la crisi que països com Finlàndia dins la moneda única”. Però és que, “en el cas espanyol, el capital financer alemany i francès, que posseeixen bona part del deute espanyol, no ho permetrien pas, ja que això suposaria enormes pèrdues per als bancs alemanys i francesos”. Amb tot, no estaria pas malament que “la possible sortida d'Espanya de l'euro es pogués utilitzar com una amenaça per negociar amb la UE, ja que això suposaria un problema greu per al capital financer alemany”.
POTSER NO ÉS AIXÒ.
A Portugal, un economista prestigiós com Joao Ferreira do Amaral creu que els 78.000 milions d'euros que el país deu a la troica es poden tornar, un cop fora de l'euro: “Desvalorant l'escudo, el país tindria més ingressos en euros, que s'obtindrien exportant més i important menys.” En la seva prospectiva, amb polítiques monetàries d'injecció, fins i tot seria possible reduir l'impost de la renda, la menor recaptació del qual es compensaria amb els ingressos per IVA, que creixerien en recuperar-se el consum.
En la balança de beneficis i perjudicis se situa Antoni Soy, degà de la Facultat d'Empresa i Comunicació d'UVic, que manifesta: “En el cas d'Espanya, una sortida ordenada de l'euro tindria importants efectes negatius en el saldo de la balança per compte corrent, però les conseqüències serien positives pel que fa al creixement del PIB (moderat, això sí), per la disminució en els costos del deute a partir de la baixa dels tipus d'interès i de la prima de risc, en disposar d'una moneda sobirana.”
Sempre es pot trobar un punt d'equilibri, i en aquest cas seria la sortida temporal d'aquells que estiguin immersos en una situació crítica. Així ho exposa Hans-Werner Sinn, president de l'institut d'estudis econòmics IFO, una autoritat irreprotxable a Alemanya. Sinn considera que una sortida temporal de països com Grècia i Xipre “enfortiria el conjunt de la zona euro i contribuiria al sanejament dels països afectats”. Això sí, el seu retorn hauria d'estar condicionat a l'adopció de certes reformes, segons aquesta visió.
Els llibres d'història sempre alliçonen, ens il·lustren amb precedents que ens mouen a la reflexió. El 1932, Franklin D. Roosevelt va guanyar les eleccions presidencials prometent que no trauria els Estats Units del patró or, cosa que finalment va haver de fer l'any 1933 per combatre un atur que s'havia enfilat fins al 25% de la població. Però la història també ens diu que el 1959, malgrat tenir una moneda sobirana, Espanya, amb el pacte d'estabilitat, ja va estar sotmesa als ajustaments que li dictava l'FMI.
Mentre la política d'expansió quantitativa del Japó estimuli els mercats “no es plantejarà un trencament de l'euro, però si aquest experiment no funciona, la desesperació sí que ens pot dur cap aquí”, diu Edward Hugh, que, en tot cas, hi afegeix: “La demanda de sortir del cercle de la moneda única creixerà en la mesura que la situació de la ciutadania es faci insostenible.”
“Sabem quins són els problemes de ser a l'euro, però no sabem quins són els costos dels problemes de no ser-hi, com una depreciació aguda i la incapacitat d'acudir als mercats internacionals a rebre finançament”, considera el catedràtic d'economia de la UB, Joan Tugores.
Per al professor Jordi Fabregat no convé sacralitzar les qualitats benèfiques de la devaluació. “Un país com l'Argentina des de l'any 2001 no surt als mercats a cercar finançament, amb una inflació fora de control. Ha perdut els avantatges de la devaluació.” En el cas espanyol, “si crees de nou la pesseta, com t'endeutes? Et comprarien el deute al 12%-15%?”.
Si a diversos estats europeus revifa aquest sentiment antieuro, que va ser molt evident en els moments més crus de la crisi, és pels vots, com assenyala Alejandro Alcaraz, d'EADA. “El debat sobre la sortida de l'euro ha revifat des de l'àmbit polític: alguns líders polítics hi veuen una via per guanyar vots.” Però estar a l'euro no és cap ganga: “És com la quimioteràpia, que t'afebleix d'una banda mentre que de l'altra elimina el tumor que tens. En aquest cas, l'euro elimina els tipus de canvis, facilita la lliure circulació de capitals i controla els preus, però impedeix fer polítiques de devaluació per ser competitius.”
A la zona dòlar, si hem de fer cas del que diuen un bon reguitzell de premis Nobel, això de sortir de l'euro no és cap disbarat. Si Paul Krugman (Nobel 2008) anuncia una “hora de la veritat” perquè França i Itàlia abandonin l'euro, James Mirrles recomana a Espanya, un cop a la pesseta, “imprimir molts diners i fer-los servir en inversions públiques i polítiques d'ocupació”. Joseph Stiglitz (Nobel 2001) insisteix que “es pot ser membre de la UE sense compartir moneda, i els arranjaments de divises es poden fer a curt termini”. Thomas Sargent (Nobel 2011) també és del parer que l'euro podria sortir enfortit si l'abandonen les economies que s'estan mostrant més febles.
