La recent baixada de tipus d'interès del Banc Central Europeu (BCE) insinua que hom vol prosseguir en iniciatives de política monetària que trobin el seu reflex en l'economia real, però no es pot perdre de vista que, per tal de reeixir, haurà d'estar molt pendent de l'èxit que assoleixin les polítiques expansives del Banc del Japó, que ara per ara expliquen per què Espanya gaudeix d'unes condicions financeres millors que fa un any.

Com explica el macroeconomista Edward Hugh, “ara els hedge funds poden agafar diners a Tòquio a baix preu, gràcies a les polítiques d'expansió quantitativa, i invertir-los en deute de la perifèria europea per recollir els bons rendiments que ofereix”. Un cercle que alleuja la pressió de la prima de risc sobre el deute espanyol i que, alhora, anticipa futures polítiques que desplegui el president del BCE, Mario Draghi, per evitar un daltabaix de l'euro i procurar el tan delejat redreçament de l'activitat econòmica real: “Previsiblement, Draghi també obrirà una política d'expansió quantitativa en algun moment, per no permetre el trencament definitiu de l'euro.” Tots pendents del Japó: sí que hi ha un cantó negatiu, l'apreciació de l'euro respecte del ien, cosa que es tradueix en una davallada en les exportacions, però justament això, que perjudica la indústria alemanya, pot dur finalment a un relaxament en l'immobilisme del BCE, que necessàriament hauria d'encomanar-se de l'alegre pla de compra d'actius del Japó i llançar el seu propi Euro-QE (quantitative easing). Això sí, passades les eleccions legislatives d'Alemanya, quan la cancellera Angela Merkel, virtual guanyadora, pugui mostrar-se generosa i abandonar el rígid discurs de l'austeritat.

És clar que, dins d'aquesta visió, cal veure si el Japó, sempre afectat pel problema estructural de la baixa fertilitat, se'n surt. El país del sol ixent té una economia que coixeja per una demografia de pocs fills, cosa determinant per explicar que en 30-40 anys la demanda no ha crescut i el preus davallen.

Si finalment aquestes polítiques de reactivació no arriben a reeixir i no es genera una inflació que ens parli que floreix l'intercanvi de béns i serveis, els mercats financers podrien entrar en un col·lapse semblant al del 2008.

És clar que, de moment, la política d'abaratir el diner no té l'efecte desitjat. Com diu Eliseu Santandreu, expert en finances de Santandreu Consultors, “Japó i els EUA estan imprimint bitllets que van a parar als mercats, al deute sobirà més rendible, no pas a impulsar la industrial. Ja es parla que estem davant d'una bombolla financera”. Un sector significatiu dels analistes creu que l'alegria actual dels mercats no pot durar més de dos anys.

Una de les línies d'actuació que s'assenyalen que pot operar aviat Draghi és que el BCE, tot jugant amb mecanismes de titulització, accepti els crèdits a pimes com a col·lateral (garantia) per a operacions de liquiditat en condicions avantatjoses. Hom també compta que el BCE insisteixi, com ha passat en diversos moments de la crisi, en la compra de cèdules hipotecàries. Des del 2009 ha comprat per un valor de 60.000 milions, només 16.000 milions des del 2011, i els experts consideren que Draghi hauria d'haver estat més agosarat. És clar que d'altres pensen que aquesta eina, en què el BCE exerceix de comprador, és una via d'intoxicació del BCE, atès que aquests títols els bancs comercials els rebutgen.

Com explica el professor de finances d'Esade Jordi Fabregat, l'acceptació de crèdits com a col·laterals “és fonamental per a Espanya, perquè la banca no tindrà capacitat en els pròxims dos anys per donar crèdit: estem a un 120%-130% de préstecs contra dipòsits i hauríem d'estar al 100%”. Com assenyala, encara hem de fer molt camí en aquest procés de despalanquejament en què ens trobem: “Tothom l'ha de fer, empreses, famílies, Estat, i pot durar sis o set anys, no hi ha més remei.”