En un país normal, tot aquest monumental conflicte que s'ha muntat sobre la possible asimetria dels nivells de dèficits permesos a les comunitats autonòmiques seria impensable, perquè curiosament el que provoca casus belli només és si es permet a Catalunya que tingui més dèficit que algunes altres comunitats. Fixin-se que ara no parlem de reduir el dèficit fiscal que fa dècades suporta Catalunya i que el 2010 va ser de 16.543 milions d'euros, que tindria una explicació ja que ells en són els beneficiats; ara només es tracta de deixar que els catalans ens endeutem, això sí, pagant interessos, per poder seguir conservant mínimament l'estat del benestar. I és que tant li fa que sigui una cosa com l'altra, als polítics espanyols anar contra Catalunya sempre els reporta rèdits electorals en forma de vots. Així doncs, aquest guirigall (confusió de molts que parlen alhora) i sortides de to d'Alberto Fabra, de José Ramón Bauzá, d'Alberto Núñez Faijoo, de José Antonio Monago, de Jaime Ignacio González, i fins i tot i per fi Ínigo Urkullo del PNB ha sortit de l'armari. No és estranya, doncs, tanta unitat contra nosaltres simplement per deixar-nos endeutar? Vista aquesta reacció histèrica en la prèvia de la negociació d'un nou marc del finançament autonòmic, que és on hem d'emmarcar tot aquest enrenou, podem tenir clar quins seran els resultats. També, d'aquesta revolta en podem deduir clarament que aquells que diuen que els catalans podem aspirar a un nou finançament més raonable en la nova negociació que s'ha de fer enguany, o són uns il·lusos, o tenen mala fe. De la mateixa manera que el brots verds del neofranquisme cada dia són més visibles, els catalans observem que tenim també cada dia menys espai per a l'esperança i més evidència de la gran enganyifa que va ser la transició. Cap economia del món no pot aguantar un dèficit fiscal del nivell del nostre sense sortir-ne econòmicament i socialment perjudicada. Des del 1986 fins al 2010 han estat 230.506 milions d'euros, una quantitat que ha beneficiat els territoris d'aquests representants que ens blasmen, amb un nivell de cinisme extraordinari que fins i tot fa mal.

Per a un país, viure del crèdit no és bo, puix que deixem per al futur les càrregues que ara assumim, i és terrible. I per tant, cada vegada que escolto el govern demanar més dèficit, sento un calfred per tot el cos perquè no tinc la convicció que des d'aquí hàgim fet prou bé les reformes per estalviar, i si no es fan de presa, el dèficit d'enguany el traspassarem el vinent i la partida d'interessos no para de pujar. Així doncs, si els catalans volem trencar aquesta roda infernal que tant ens perjudica, i vista la deriva involucionista d'Espanya, no tenim més sortida que la sortida.