Imaginem-nos un conductor que va amb excés de velocitat en una carretera i en un revolt s'estavella i la resposta de l'accidentat és que si no hi hagués hagut el revolt no s'hauria accidentat, per tant no busquin la culpabilitat en la seva manera de conduir imprudent perquè ell no és el culpable de l'incident, el culpable és la carretera. Això més o menys és el que va dir Narcís Serra en la seva compareixença en la comissió del Parlament que analitza les causes d'aquesta gran desfeta econòmica i social que ha estat la pèrdua de les caixes catalanes. Encara avui no se n'ha parlat gaire, però amb el temps veurem la rellevància que tenia aquest sector per a Catalunya. La fallida de nou caixes catalanes, força de les quals eren centenàries, no tinc cap mena de dubte que haurà estat una pèrdua irreparable per a Catalunya.

Pel resultat d'altres comissions parlamentàries no hi teníem pas gaires esperances, però sobta que en un fet de tanta transcendència la preparació dels diputats hagi estat tan escassa i els compareixents, amb quatre vaguetats i poques generalitats, se n'hagin sortit tranquil·lament. Realment si aquestes compareixences serveixen només per cobrir un tràmit, el Parlament hauria fet bé de no haver constituït aquesta comissió, perquè és una pèrdua de temps.

Narcís Serra, que va ser president de Caixa Catalunya, la segona caixa catalana amb més recursos, entre el 2005 i el 2010, va començar la seva intervenció dient: “Abans de buscar culpables, cal analitzar les causes”, i les causes van venir de fora en forma de crisi financera i per les retallades imposades des d'Alemanya. També va assegurar que les caixes no estaven polititzades, però va reconèixer que la seva presidència la devia al president de la Diputació de Barcelona, i va deixar la presidència perquè intuïa que aquesta canviaria de color polític.

Vist com van les compareixences, queda clar que els partits polítics són els més interessats a no aprofundir les causes d'aquesta desfeta perquè en bona part ells són els responsables d'haver confeccionat els òrgans de governs d'aquestes caixes, i en els consells d'administració hi havia representació de tots els partits polítics i sindicats. Per tant, remoure massa les coses podria ser contraproduent perquè podria sortir un entramat d'amics i familiars important. Ningú va preguntar pels crèdits perdonats a partits polítics, no fos cas que obríssim un meló les conseqüències del qual podrien ser imprevisibles. Però també davant de la incapacitat dels diputats a voler saber realment què va passar, em sembla poc parlamentari intentar tapar les incompetències amb el subterfugi de l'insult. La posició de domini que té un diputat en el Parlament davant d'un compareixent no li permet tractar-lo de lladre, per més aplaudiments i felicitacions que rebi dels seus.