Passat el període estiuenc, encetem un nou curs i és el moment de definir estratègies i identificar problemes per resoldre durant el proper any. Ja sé que aquest tipus d'exercicis es fan a finals de l'any natural (si convé hi tornarem d'aquí a uns mesos), però, com que en economia semblen més importants els mesos d'agost que els de desembre (als economistes sempre ens ha agradat retre el nostre particular homenatge al gran Cèsar August), m'ha semblat oportú fer l'exercici. La realitat, que és tossuda, m'avala. La crisi econòmica internacional va començar un mes d'agost. Ja no sé quantes crisis financeres s'han gestat en aquestes setmanes tan precioses. I, fins i tot, moltes empreses aprofiten aquests dies per gestar o avaluar plans estratègics.

Feta la justificació de l'article, repassem algunes coses importants que han passat les darreres setmanes. Comencem el nou curs amb una certesa creixent sobre la consolidació de la recuperació en l'economia mundial. Tot i que amb algunes incerteses, l'expansió monetària als Estats Units i, més recentment, al Japó comencen a donar els seus fruïts, en un context de creixement econòmic menys intens però més estable, en les principals economies emergents. A Europa, Alemanya, França i el Regne Unit també evolucionen més favorablement i tot sembla indicar que recuperaran ritmes de creixement sostinguts durant l'any vinent. A casa nostra, però, les circumstàncies són un pèl diferents i cal esmerçar importants esforços per aprofitar al màxim el canvi de tendència en l'economia mundial i per falcar les bases del nou període de creixement que s'albira. Aquí van algunes idees.

Primera, la construcció de l'economia global i sis anys de crisi ho han transformant gairebé tot. Una de les preguntes, que avui encara no té resposta, és qui liderarà la demanda mundial els propers anys. Aquesta és una pregunta molt important en una economia globalitzada. Com que la producció, la distribució, l'intercanvi i el consum estan interconnectats, els augments de demanda d'una economia molt sovint acaben per fomentar la producció d'una altra economia no domèstica. Aquest fenomen, conseqüència directa de la globalització i al qual els economistes han prestat poca atenció, massa centrats encara en les aproximacions de les economies tancades, és el que explica el fracàs de moltes polítiques públiques de foment intern de la demanda. El keynesianisme ha de resoldre encara el problema de l'articulació de les polítiques de demanda en una economia global. La veritat, més enllà de la construcció d'àrees econòmiques i polítiques més integrades, hi ha poques solucions. Així, doncs, què ha de fer una economia petita i oberta com ara la catalana per consolidar la primera sortida de la crisi econòmica de l'economia global? Tot sembla indicar que cal recuperar els valors de l'economia clàssica, és a dir, les polítiques d'oferta. Tot allò que fa que les nostres empreses, encara que petites, siguin eficients i competitives a escala global. Només així serà possible d'aprofitar al màxim l'impuls creixent de la demanda mundial i, de retruc, crear feina i impulsar la demanda interna.