Ens pot passar que no passi allò que tots esperem que ens passi, o més ben dit: que necessitem que ens passi. El futur immediat dels comptes d'Espanya té un grau molt alt d'incertesa per l'apalancament en el supòsit que tindrem un bon creixement econòmic i per tant, els mercants internacionals aniran finançant l'endeutament creixent i que el BCE no ens deixarà a l'estacada el 2015. Ja saben que quan hom ha de gestionar una entitat davant de moltes incerteses que no controla, en fer el pressupost i un pla de negocis, a més de suposar que les coses aniran d'una manera concreta, la prudència aconsella que també es faci un estudi de com hauríem d'actuar en el cas que no es compleixin les nostres prediccions. És a dir, que no passi allò que esperem i necessitem que passi.

Ara hi ha un debat molt cridaner a l'Estat espanyol entre els que diuen que hem deixat la recessió i els que es neguen a acceptar-ho. Els dos aporten dades que reforcen el seu argument, però potser faríem bé de no precipitar-se massa tant els de la bona nova com els negacionistes. Venim d'una ressaca tan important i profunda que ens ha provocat una gran devastació, que ens pot fer confondre recessió amb crisi. Tot i que no tenim ben clar que el creixement sigui sostingut, acabar la crisi, que seria tornar d'on vàrem sortir, tardarà força anys, potser dècades.

Avui ningú no sap fins quan l'endeutament espanyol creixerà, quin serà el comportament dels interessos i fins quan els mercats i el BCE tindran paciència, puix que ningú no pot descartar que l'Estat espanyol, amb un endeutament que ben aviat igualarà el PIB i anirà creixent, no tornem al pànic. De fet, aquesta setmana la Unió Europea en ha tornat a avisar ( ja és el tercer avís en tres anys) per l'alt nivell d'atur, pel fort endeutament públic i pel fort endeutament privat. Unes descompensacions que fan dir a l'economista Nouriel Roubini en un recent informe, que pel nivell d'endeutament de l'Estat espanyol i la seva tendència creixent, “Espanya és insostenible”.

Diu Cristòbal Montoro que “Catalunya ens traurà de la crisis”, i ho argumenta pel comportament de les exportacions catalanes i el potencial de consum que tenim, desmentint el que sempre ha dit la caverna mediàtica i política: que el procés sobiranista català perjudicava l'economia catalana. Però quan aquesta afirmació del ministre d'Hisenda feta a Barcelona ve precedida d'aquelles fetes a Madrid que deia que gràcies a l'Estat espanyol les farmàcies catalanes cobraran allò que no paga el Govern català, hem d'entendre que no és més que un doble llenguatge amb un interès polític evident.

I mentre els països del sud tenim un problema greu de dèficits i d'endeutament i de creixement, Alemanya ha assolit un superàvit de més del 6%, un fet que ha provocat àcides crítiques d'insolidaritat a la política econòmica alemanya i un avis de la UE perquè canviï d'estratègia i activi el consum per afavorir l'economia europea. I no podem deixar de fer-nos una pregunta: pot sobreviure l'Eurozona amb aquestes descompensacions econòmiques internes i aquestes polítiques divergents?