Allò que sempre s'ha dit que ha de fer l'obrer, “vendre la casa i anar a lloguer”, és el que està fent la Generalitat per quadrar els números del pressupost d'enguany, en què cal recordar que hi ha una partida de 2.328 M€ d'ingressos que han de venir per les vendes de patrimoni i per les concessions. Qualsevol assenyat diria que la venda de patrimoni i concessions per pagar despeses corrents és un fet tan excepcional que demostra la precarietat i la feblesa financera de la Generalitat. Temps passats, la normalitat de la gestió política va ser crear despesa fixa enlluernats pels grans ingressos extraordinaris que proporcionava la bombolla immobiliària, i no cal tornar a recordar el gran desastre que va ser aquella gestió, que en pagarem les conseqüències molts anys. Ara la situació és una mica diferent però tampoc és exempta de perills. Potser la diferència més gran entre les dues situacions és que la primera fou voluntària i aquesta és per pura necessitat; és per no retallar més, tot i que sostinc que encara a Catalunya tenim un potencial d'estalvi per costos d'ineficiències de les duplicitats d'administració que encara no s'han resolt del tot. El conseller Francesc Homs, en les seves rodes de premsa, i el conseller Andreu Mas-Colell, en les intervencions, sempre deixen clar que aquestes actuacions de vendre patrimoni són l'evidència de l'extrema feblesa i de la injustícia amb el finançament de la Generalitat. I precisament és per complir amb els ingressos pressupostats que dimarts passat el govern va aprovar la venda de 13 edificis públics per 215 milions, uns edificis ocupats per la Generalitat, que hi restarà com a llogatera en alguns casos cinc anys i en altres vint. El problema de quadrar els comptes d'aquesta manera és que l'any vinent, que tampoc serà bon any, aquest recurs ja no es tindrà, si bé, si Espanya fos un país previsible, el nou finançament hauria d'aportar nous ingressos, però, tal com van les coses, és agosarat i imprudent pensar que aquesta reforma del finançament autonòmic serà suficient per cobrir les nostres necessitats. I, a més, ara tenim el perill que aquesta reforma fiscal de Montoro no es faci afectant el finançament. I la guerra oberta entre les comunitats governades pel PP sobre les balances fiscals avala l'estratègia de la Generalitat de quedar-se al marge de la negociació. Fins ara que Catalunya en liderava la reforma, en rebia totes les crítiques però el dèficit fiscal català ha perdurat. I ara són ells qui posen sobre la taula les injustícies d'aquest sistema que pot anar des d'un dèficit fiscal com el nostre del 8% i constant, i el d'altres regions i comunitats, fins a un superàvit del 22%, també constant, d'Extremadura, malgrat el que diuen els seus documents polítics.