Els indicadors econòmics mostren sistemàticament que el nostre país està lluny de complir els objectius europeus d'inversió en I+D, i també que la inversió pública, tant en els anys de bonança com en els de crisi, és superior a la inversió del sector privat (prescindint del fet que en el còmput d'inversió pública s'hi compten costos de defensa que difícilment podríem considerar de recerca). En qualsevol cas, aquest fet és preocupant, perquè al cap i a la fi la innovació no té importància en si mateixa, sinó en la mesura que fa els sectors econòmics més competitius. Per tant, el fet que la inversió privada no acompanyi la pública ens indica que l'esforç que l'administració fa per promoure la recerca no arriba al mercat a través de les empreses ni les ajuda a competir internacionalment. Per corregir aquest fet, es generen anualment diferents convocatòries de col·laboració pública i privada, des de l'entorn europeu fins al català, però normalment aquestes convocatòries tenen condicions que fan complicat aconseguir l'objectiu: per començar, el control pressupostari és exhaustiu, cosa que és raonable, però a l'hora de plantejar un projecte de recerca resulta poc operatiu: per exemple, si l'empresa diu que farà l'experiment A i després el B, n'ha d'indicar el proveïdor i l'import gairebé exacte i, en el cas que el primer estudi doni un resultat inesperat (molt típic en recerca) no es pot modificar l'estudi B, ni en plantejament ni en cost o proveïdors. Això fa que la gestió d'un projecte sovint es centri més a justificar el pressupost aprovat que a obtenir un resultat interessant comercialment. D'altra banda, el criteri de selecció dels projectes sovint es basa en l'excel·lència científica, cosa que té sentit si volem fer projectes de recerca publicables, però no sempre implica que el resultat sigui atractiu al mercat. Davant d'aquestes dificultats, als Estats Units funciona des de fa anys un sistema més directe: els inversors i les empreses són els que arrisquen en els projectes, i un cop el producte està desenvolupat l'aposta de l'administració és afavorir la compra d'aquest producte o servei. Empreses com Intel o Dell, per exemple, van ser impulsades per importants compres de l'administració americana. A Espanya existeix una eina similar, ja aprovada, però a la pràctica als concursos de l'administració pública el criteri principal continua sent el cost, i no la innovació o el fet que la recerca s'hagi fet al nostre territori. El que cal és que l'administració decideixi fer un pas endavant en favor dels productes innovadors desenvolupats al país, contribuint perquè tinguin sortida en el mercat, que al cap i a la fi és el que pot impulsar decididament els inversors i les empreses per arriscar-se a innovar.