Alguna cosa no acaba d'anar bé en aquest país quan una part important –i diria la més interessant- de les opinions que s'emeten i dels debats polítics i econòmics que tenen lloc comença quan es tanquen els micròfons i les càmeres, i es mantenen fora del paper o dels bits dels diaris i revistes. I no per causa dels periodistes, sinó dels emissors, o de molts d'ells, que es reserven una part important de la informació i de l'opinió per a tertúlies privades o per a converses de passadís.

Això ha passat més o menys sempre. El respecte i temor al poder han estat una forma d'autocensura, que ha silenciat o maquillat una part de la informació i de l'opinió, però ara amb més intensitat.

Els economistes -no ens enganyem- som un gremi especialment acomodatici amb les administracions i amb les grans empreses, amb el poder. Això, i no tant la inexactitud de la ciència econòmica, és el que probablement justifica el nostre fracàs professional col·lectiu a preveure i advertir sobre la crisi i especialment sobre els desastres que ens hi van portar.

Avui, a Catalunya, els debats econòmics pateixen de tot això, però a més a més estan fortament influïts per l'ambient dominant del procés sobiranista, com qualsevol altre tema i discussió. Si s'ha de ser optimista, farem èmfasi en com Catalunya -malgrat una situació d'ofec financer en el sector públic- se n'està sortint millor que la resta d'Espanya, una situació que sempre es produeix en els inicis de les recuperacions cícliques. Si, pel contrari, toca veure el got mig buit, serà una bona ocasió per atribuir-ho a la nefasta gestió –indiscutible en tot cas- del govern espanyol i al seu “seguidisme” dels “austericides” europeus. En definitiva, un debat pobre, poruc, disfressat; just quan el que caldria seria aprofitar totes les capacitats del país per canviar les coses, reformant i innovant.