Viabilitats i silencis de l'economia catalana
Alguna cosa no acaba d'anar bé en aquest país quan una part important –i diria la més interessant- de les opinions que s'emeten i dels debats polítics i econòmics que tenen lloc comença quan es tanquen els micròfons i les càmeres, i es mantenen fora del paper o dels bits dels diaris i revistes. I no per causa dels periodistes, sinó dels emissors, o de molts d'ells, que es reserven una part important de la informació i de l'opinió per a tertúlies privades o per a converses de passadís.
Això ha passat més o menys sempre. El respecte i temor al poder han estat una forma d'autocensura, que ha silenciat o maquillat una part de la informació i de l'opinió, però ara amb més intensitat.
Els economistes -no ens enganyem- som un gremi especialment acomodatici amb les administracions i amb les grans empreses, amb el poder. Això, i no tant la inexactitud de la ciència econòmica, és el que probablement justifica el nostre fracàs professional col·lectiu a preveure i advertir sobre la crisi i especialment sobre els desastres que ens hi van portar.
Avui, a Catalunya, els debats econòmics pateixen de tot això, però a més a més estan fortament influïts per l'ambient dominant del procés sobiranista, com qualsevol altre tema i discussió. Si s'ha de ser optimista, farem èmfasi en com Catalunya -malgrat una situació d'ofec financer en el sector públic- se n'està sortint millor que la resta d'Espanya, una situació que sempre es produeix en els inicis de les recuperacions cícliques. Si, pel contrari, toca veure el got mig buit, serà una bona ocasió per atribuir-ho a la nefasta gestió –indiscutible en tot cas- del govern espanyol i al seu “seguidisme” dels “austericides” europeus. En definitiva, un debat pobre, poruc, disfressat; just quan el que caldria seria aprofitar totes les capacitats del país per canviar les coses, reformant i innovant.
Converses privades.
A tall d'exemple, gairebé no existeix segons els mitjans, i segur que no amb la importància que mereixeria ser tractada, la convulsió que t'expliquen els professionals de la sanitat en relació amb els escàndols polítics dels darrers anys, en relació amb les temptatives privatitzadores i el malestar professional en general. O en l'ensenyament, el deteriorament de la qualitat que observem a través de Pisa i que amb tant de detall et descriuen els professors universitaris confrontats any darrere any a alumnes menys motivats i amb bases més febles. I així un gran nombre de temes on la distància entre la veritat “revelada” públicament i la veritat debatuda en petits cercles s'eixampla sense aturador.
El dret a decidir.
És evident que tot projecte, empresarial per exemple, és viable sota determinades condicions. També la independència. La hipòtesi a discutir és si disposem i disposarem dels elements (el producte, el finançament, els recursos humans, els mitjans de producció i el mercat) perquè la nostra empresa prosperi i per arribar, a uns costos assumibles, a la viabilitat del projecte aspirat.
El veritable debat.
