Mínim vital per rescatar les persones
La majoria dels parlamentaris estan d'acord a instaurar la renda garantida de ciutadania per assegurar a tothom l'ingrés mínim per viure dignament. CiU s'hi oposa per les dificultats pressupostàries i la por de generalitzar la cultura del subsidi
Els partits catalans han dedicat molta més energia a dir el nom del porc als responsables de la retallada de l'Estatut del 2006 que no pas a desplegar la part que es va salvar. I així es troben que, vuit anys després, comencen a tramitar una llei per fer realitat l'article 24.3, que estableix que “les persones o famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d'una vida digna, d'acord amb les condicions que legalment s'estableixen”. I ho fan no per iniciativa d'algun grup parlamentari, sinó obligats per una iniciativa legislativa popular (ILP) per a la creació de la renda garantida de ciutadania (RGC) avalada per 121.192 firmes a la qual cap grup -ni CiU, el més reticent- va gosar presentar esmena a la totalitat quan va ser presentada al Parlament el 26 de març.
La proposició de llei que ha de debatre el Parlament diu que la RGC ha de garantir uns mínims quant a la cobertura de les necessitats bàsiques de la persona, i que la quantia de la prestació serà equivalent a la de l'indicador de renda de suficiència de Catalunya vigent en cada moment (actualment, 644 euros mensuals per a una persona que viu sola), en funció dels ingressos del conjunt del nucli familiar o de convivència. Es tracta de garantir que tothom ingressi mensualment el mínim vital, que en el cas de les famílies seria aquests 664 euros més un 70% de la mateixa quantitat per cada membre addicional, de manera que si són tres se'ls garantiria un ingrés mensual de 1.594 euros. Això no vol dir que la Generalitat pagaria tot aquest mínim, sinó la diferència entre aquest i els altres ingressos familiars. Per exemple, si es cobra una pensió no contributiva de 300 euros o es cobra aquesta quantitat per un treball a temps parcial, el pressupost català pagaria 364 euros més. Tindrien dret a cobrar la renda garantida tots els majors d'edat o menors emancipats amb una residència mínima a Catalunya de dotze mesos en situació de manca de recursos econòmics produïda com a mínim en els quatre mesos anteriors a la sol·licitud.
L'article 24.3 de l'Estatut està parcialment desenvolupat amb la renda mínima d'inserció (RMI), a la qual l'any passat es van destinar 480,47 milions. La RGC requereix molts més recursos, en primer lloc perquè la renda mínima es paga en principi per un màxim de dotze mesos (prorrogables), mentre que la renda garantida es cobraria mentre es mantingués la situació de pobresa. I en segon lloc perquè l'import màxim que cobra una família amb la RMI és el salari mínim, 14 pagues de 645 euros a l'any. Candidates immediates a tenir dret a cobrar la renda garantida són les 207.400 persones que, segons l'Idescat, el quart trimestre de 2013 no tenien cap ingrés, i molts números per acabar sent-ho té la població en risc de pobresa extrema -la que té uns ingressos inferiors al 30% de la mitjana, que el 2011 era el 7,3% del total.
fort impacte.
Si CiU apel·la al realisme i diu que no es pot anar gaire més enllà dels 852,7 milions d'euros anuals que la Generalitat destina a ajuts directes a les persones i a pal·liar situacions de pobresa, quin futur espera a la ILP? En l'apartat econòmic, en principi pot quedar força igual, si els grups parlamentaris mantenen les posicions anunciades. ERC, ICV-EUiA i CUP són membres de la comissió promotora i el PSC ha recollit firmes a favor, assegurant la seva diputada Eva Granados que si el cost són 3.500 milions ”ja podem tirar endavant”. El republicà Oriol Amorós, però, ja va deixar anar que la riquesa que genera Catalunya permet tenir una política de rendes d'equitat completa, però que la part que gestiona la Generalitat “és finita, i qui digui el contrari no estarà ajustant-se a la realitat”. No hi veu problema, en canvi, el diputat del PP Rafael López, que diu que cal complir l'Estatut i afegeix: “És clar que tenim els recursos, el que passa és que els hem d'aplicar per al que els hem d'aplicar. Catalunya actualment té una despesa per habitant 600 euros més gran que la mitjana espanyola, però a polítiques socials hi destina 200 euros menys.” Clarament a favor que la renda garantida no estigui subjecta a disponibilitat pressupostària està José María Espejo-Saavedra, de Ciutadans, segons el qual el pressupost ha de tenir una partida sempre oberta perquè ningú quedi exclòs per falta de diners.
En el debat també van sortir algunes idees d'on treure els diners que CiU no troba. Laura Massana, d'ICV-EUiA, va exposar que es podrien recollir ingressos si s'apliqués bé l'impost de successions a les 500 famílies més riques de Catalunya, es reduïssin beneficis fiscals i s'eliminessin les escoles concertades de l'Opus Dei, i David Fernández, de la CUP, va recordar els 16.000 milions d'euros de frau fiscal català.
Cultura de subsidi. Problemes financers a part, l'establiment del dret general i indefinit a cobrar un ajut públic si no s'arriba a un determinat nivell de renda és qüestionat pels que consideren que es desincentiva la cerca de feina. Alejandro Goñi, president de Pimec Comerç, explica que aquests diners estimularien el consum, però que “aquesta no és una mesura que estimuli l'esforç i el treball. Trobaria molt més coherent que es destinessin diners a incentivar l'ocupació i crear llocs de treball”. En aquesta línia, el president del grup de CiU al Parlament, Jordi Turull, va deixar clar que no s'oposaven a la tramitació de la ILP perquè era una oportunitat de fer un debat sobre la pobresa, però que no estan d'acord a “generalitzar la cultura del subsidi”. Diosdado Toledano, representant de la comissió promotora, replica que la renda garantida “és un dret que té una obligació, que és acceptar l'oferta d'un treball legal, sota pena de perdre el dret a aquesta renda. Per tant, és fals que desactivi la recerca de feina”. ICV-EUiA afegeix per la seva banda que “no hi ha cultura del subsidi més gran que la del subsidi cap a la banca -40.000 milions-, les grans elèctriques -500.000 milions i un 25% de pobresa energètica- o el rescat de les autopistes”, i David Fernàndez, de la CUP, manté que darrere els comentaris sobre que s'ha de posar fi a la cultura del subsidi “hi ha la trampa de la meritocràcia i l'emprenedoria, que ens desvela un darwinisme oficial alarmant, de prejudicis basats en l'elitisme”.
Els socialistes també consideren que aquesta iniciativa no és “allò de parar la mà o la cultura del subsidi”, sinó que estem parlant de distribució de la riquesa, però presentaran esmenes a la proposta en l'apartat que estableix que el cobrament d'aquesta renda no ha d'estar condicionat a l'obligació de participar en cap tipus d' activitat d'inserció laboral o social. El PSC proposarà que la prestació estigui vinculada a la inserció sociolaboral (com la RMI), i en això també hi estan d'acord ERC -sense haver de participar en programes d'inserció molts ciutadans no entendrien les ajudes-, el PP i Ciutadans.
La renda de ciutadania catalana no seria la primera. A Bèlgica, per exemple, tots els ciutadans sense recursos tenen dret a percebre l'ingrés d'integració, que es concedeix quan els sol·licitants no poden beneficiar-se d'altres prestacions socials. Els joves de 18 a 25 anys han de firmar un contracte de projecte individualitzat d'integració social pel qual es comprometen a col·laborar en la recerca de recursos que posin fi a la seva situació d'assistits. Aquest contracte no és obligatori per a les persones majors de 25.
Al Brasil, el govern paga un subsidi mínim complementari de 70 reals (uns 30 euros) a totes les famílies registrades com de pobresa extrema, uns 22 milions de persones.
La Renda bàsica. Els que s'oposen a la implantació d'una renda mínima indefinida per als pobres -per por que no es pugui mantenir i/o que sigui una fàbrica de subsidiats- tindrien un cobriment si a Catalunya es proposés per llei donar un sou públic que s'acumula a la resta de rendes del beneficiari, però no només per als que no tenen recursos, sinó a tothom. És el que passarà a Suïssa, on una iniciativa legislativa ha recollit les firmes necessàries per obligar a convocar un referèndum sobre la implantació d'una renda bàsica de 2.500 francs (uns 2.000 euros mensuals). Si s'aprova, costarà al pressupost estatal uns 200.000 milions de francs suïssos, quasi un terç del PIB, però els promotors asseguren que això no és problema per a un país que ja gasta 70.000 milions de francs en subsidis socials. Contra els que diuen que ningú vol treballar, els promotors asseguren que la renda bàsica permetrà fer més atractius els treballs poc populars i mal pagats, i insisteixen que un mínim mensual garantit no privarà la gent del desig de treballar, ja que la majoria treballa perquè veu important el que està fent i sent que la societat valora positivament la seva tasca. També afirmen que la renda bàsica augmentarà la productivitat, ja que tothom es dedicarà a la feina que realment li agradi, deixant a part les prioritats materials: no tindrà por de canviar de feina i experimentar. A més, la gent tindrà més temps per educar els nens i prestar assistència als familiars malalts.
Un exemple de renda bàsica és el d'Alaska, on des de l'any 1982 cada resident cobra pel simple fet de ser ciutadà 900 dòlars anuals d'un fons que depèn dels ingressos derivats de l'explotació dels recursos naturals, sobretot el petroli.
Un subsidi desfasat
La comissió promotora de la RGC, amb el lema “Rescatem les persones”, integra més de 50 entitats, i el detonant de la seva creació va ser la retallada que l'agost de 2011 el govern de CiU va fer de la RMI, quan va deixar de ser un dret subjectiu i es va fer fora un terç dels beneficiaris.
La renda garantida, segons el projecte, hauria de substituir la RMI, que el 2011 cobria 34.545 persones (un 1,07% dels 3,2 milions en risc de pobresa, mentre que el subsidi similar a França cobria el 13,5%). La cobertura ha baixat, i ara només la cobren poc més de 23.000 catalans.
La insuficiència de la RMI va ser certificada el gener per la Comissió Europea dels Drets Socials, en un dictamen en el qual s'afirma que a Espanya -excepte el País Basc (641 euros) i Navarra (658 euros)- els sistemes de renda mínima no són conformes a la Carta Social europea, ni pel que fa a prestacions, molt per sota del sostre de pobresa, ni per les restriccions i les condicions d'aplicació.
Què és la renda garantida?
Les rendes mínimes d'inserció són per a persones que viuen en l'extrema pobresa. Amb diferents denominacions (renda bàsica a Andalusia i Extremadura, ingrés mínim d'inserció a la Rioja, renda garantida de ciutadania al País Valencià, salari social a Astúries...), posen el requisit que el beneficiari accepti mesures d'inserció laboral.
Què és la renda bàsica?
La renda bàsica és un ingrés pagat per l'Estat, com a dret de ciutadania, a tots els residents, fins i tot si no volen treballar de forma remunerada, i sense prendre en consideració si són rics o pobres. La filosofia és que s'ha de garantir l'existència material de tota la
població, condició perquè la llibertat sigui possible. El gran increment del poder de negociació dels treballadors que una RB possibilitaria seria un exemple.
