Qui paga les pensions a qui?
Catalunya suma un saldo positiu amb la Seguretat Social de 24.000 milions d'euros del 1995 al 2011 contra el dèficit estatal
Hi ha frases desafortunades i frases malintencionades i interessades. Quan la ministra de Treball, Fátima Báñez, va afirmar fa uns dies que Catalunya havia rebut l'any passat 4.500 milions d'euros més en prestacions i pensions del que havien aportat al sistema els seus cotitzants i va remarcar el paper de la “solidaritat de tots els espanyols” envers els pensionistes catalans va optar per convertir un dels aspectes més sensibles per als ciutadans, les pensions, en arma política contra el procés sobiranista català.
Les paraules de la ministra van tenir una primera contestació del govern català per boca del conseller de la Presidència, Francesc Homs, qui va destacar que els 4.500 milions d'euros als quals es referia Báñez “els haurem de tornar tots, un darrere l'altre, amb els seus interessos, i a sobre haurem de contribuir de més pels dèficits de tots els altres territoris de l'Estat espanyol, que són superiors al que s'ha generat a Catalunya”.
La idea que Catalunya va poder pagar els seus pensionistes gràcies a la solidaritat de la resta de l'Estat resulta absurda si s'analitza el funcionament i la història del sistema espanyol de Seguretat Social. “La sortida de la ministra Báñez només es pot qualificar d'un cas de barra”, destaca en aquest sentit el sociòleg i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Salvador Cardús.
El sistema de pensions espanyol es basa en el principi de repartiment. Això vol dir que les pensions d'avui es paguen amb el que cotitzen els treballadors d'avui. La regla és senzilla, si el que es recapta en cotitzacions és superior al que es gasta en prestacions el saldo és positiu i, per tant, hi ha superàvit. Si, per contra, es gasta més del que s'ingressa, aquell any es tanca amb dèficit. En aquest sentit la ministra Báñez no va errar en dir que Catalunya va tancar l'any passat amb dèficit en aquesta balança amb la Seguretat Social. La crisi ha reduït el nombre de treballadors i, per tant, de cotitzants, i en canvi el volum dels pagaments no baixa sinó que augmenta, així que certament Catalunya no va poder cobrir aquestes obligacions amb els ingressos propis de l'any. Ara bé, és correcte dir que va ser la “solidaritat de tots els espanyols” la que va compensar aquest dèficit? La resposta és clarament que no, perquè la crisi econòmica no només afecta Catalunya. La resta de l'Estat també va patir aquest dèficit -i encara superior- i, per tant, no va ser l'aportació d'altres comunitats autònomes el que va garantir les pensions catalanes sinó l'accés al famós Fons de Reserva de la Seguretat Social. Un fons que es va crear el 1995 a l'abric dels Pactes de Toledo precisament per evitar situacions de fallida al sistema i que a 31 de març disposava de 54.269 milions d'euros.
Aportació catalana.
En aquest mateix període (1995-2011), però, el conjunt de l'Estat acumula un dèficit considerable de 82.000 milions d'euros, bàsicament perquè no va ser capaç de generar superàvit en anys de creixement econòmic. Així, mentre Catalunya va sumar saldos positius entre 1997 i 2008, l'Estat no va ser capaç de generar superàvit fins a l'any 2001 i el 2008 ja va tancar amb pèrdues.
“Catalunya, amb un 16% de la població de l'Estat, aporta el 29% dels fons de reserva estatal de la Seguretat Social, si ens fixem per exemple en el període 2006-2009 (dos anys d'expansió i dos de recessió) Catalunya va generar a la Seguretat Social un superàvit de 19.000 milions d'euros”, destaca el responsable del departament d'estudis del Cercle Català de Negocis, Albert Macià. En altres paraules, i com afirma el coautor del llibre Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible, Modest Guinjoan, “cobrar quan paguen els altres és una cosa, cobrar quan tu has pagat prèviament a l'Estat, el qual se'n queda una part molt substancial, n'és una altra”.
En aquest mateix sentit el professor d'economia de la UPF Oriol Amat afirma que “fins al 2010, si no hagués estat per Catalunya el dèficit de la Seguretat Social espanyola encara hauria estat més elevat”. El mateix Amat destaca la incongruència de les paraules de Báñez tenint en compte que “Catalunya és contribuent net a Espanya, ja que aporta de mitjana 16.000 milions d'euros més dels que rep. Per tant, és Catalunya la que contribueix a fer que d'altres regions més pobres siguin més riques al final dels repartiments interregionals”.
I no només Catalunya ha registrat més anys de superàvit comparat amb el conjunt de l'Estat sinó que en els anys que tots dos saldos han estat positius, el superàvit del sistema a Catalunya ha estat considerablement superior al del conjunt de l'Estat. Això vol dir que hi ha comunitats autònomes que són deficitàries per si mateixes, i que independentment del context econòmic necessiten la solidaritat del Fons de Reserva per poder complir els pagaments de les prestacions.
Arribats a aquest punt i tenint en compte el dèficit acumulat pel conjunt de l'Estat amb la Seguretat Social, el que tindria lògica seria plantejar-se tot el contrari, és a dir, si Catalunya hauria pogut millorar les prestacions als seus pensionistes si hagués tingut el seu propi sistema de seguretat social. Com apunta Cardús, “aquesta possibilitat és una evidència matemàtica”, ja que les xifres mostren aquests 24.000 milions d'euros generats de més durant els anys passats (algun menys en tot cas si es té en compte que 2012 i 2013 van tancar amb saldo negatiu).
En tot cas, per a la professora de la Universitat de Barcelona i membre del Centre d'Anàlisi Econòmica i de les Polítiques Socials (CAEPS) de la mateixa universitat, Concepció Patxot, “més que millorar les pensions hauria pogut acumular fons per a l'actual crisi econòmica i per a la futura crisi demogràfica, ja que durant la jubilació de la generació del baby boom la ràtio entre cotitzants i pensionistes tornarà a empitjorar”. O encara més, com destaca Guinjoan,“també hauria pogut fer altres coses amb aquests diners, com ara rebaixar les quotes a la Seguretat Social”.
