Passat el tsunami de les eleccions europees i el terrabastall que ha provocat en el mapa polític català, en l'espanyol i en el dels 28 països de la UE, el perfil de Catalunya s'ha eixamplat més i s'ha fet molt més visible. Avui ja ningú pot dir, honestament, que el tema català només es circumscriu a Catalunya, perquè ha passat a ser un fet vist i seguit per tota la UE.

I malgrat tots els esforços del president Mas per obrir un diàleg amb Mariano Rajoy i la seva famosa estratègia de win-win, les urnes s'han encarregat d'esmicolar-ho o de fer-ho encara molt més difícil. Les terceres vies, que sincerament mai he pensat que arribarien com a proposta si no és forçada, s'han desdibuixat ofegades en una marea de vots alternatius que qüestionen molt el poc poder moral que encara tenia Rajoy. Ells s'esforcen a dir que és el procés català el que ha descarrilat, però veurem com el temps els farà obrir els ulls i adonar-se que, com deia el Finacial Times, “Catalunya ja sembla un país diferent d'Espanya”.

Davant la possibilitat més que certa que es faci la consulta, hem de començar a preparar-nos mentalment o psicològicament perquè, arribat el cas, tres-cents anys de ser d'Espanya deixa pòsit. Recordo, el dia que va morir Franco, un notari de Girona que acabava de veure per aquella televisió en blanc i negre Arias Navarro dient aquella frase: “Espanyoles, Franco ha muerto.” El meu interlocutor notari estava compungit i em va dir: “Es que hoy uno se siente como huérfano.” Doncs, si som sincers, hem de preveure que en un canvi tan radical hi pot haver qui se senti “orfe”. I hem de dir clarament que la independència no farà diferents els empresaris ni tampoc farà empresaris diferents. Molts seguiran mirant el món com el seu món i d'altres, que han estat sempre a prop del poder espanyol, durant un temps tindran aquesta sensació d'orfandat, però una vegada els hagi passat el dol s'adonaran que els millors empresaris defugen l'ombra del poder polític; un fet que aquí, com que no hem tingut poder, no ens ha afectat gaire, però només cal veure com l'Estat espanyol és el país que té més grans constructores, la majoria crescudes i potenciades entre els despatxos de La Moncloa i la llotja del Real Madrid. De fet, aquesta evidència, que casualment totes tenen la seu a Madrid, contrasta amb el fet que en el mateix temps no s'han creat noves empreses industrials ni tecnològiques importants.

L'empresari que és empresari, ho és o ha de ser a banda del poder polític i del context polític.