És tot un best seller, número u de vendes a Amazon en el seu llançament fa un parell de mesos, i això a pesar de les seves prop de mil pàgines en l' edició en francès i a pesar també que es tracta d'un llibre sobre economia i no precisament escrit en un llenguatge planer. Le capital au XXIe siècle del francès Thomas Piketty ha revolucionat el món acadèmic per la seva demolidora teoria dels efectes perniciosos sobre la redistribució de la renda del sistema capitalista, i alhora ha convertit el seu autor en una nova estrella mediàtica.

Disposar d'un exemplar del Capital, com es coneix el llibre de Piketty, és quasi obligat en determinats cercles, i de la mateixa manera que els universitaris dels 60 exhibien les obres de Susan Sontag amb la mateixa militància que vestien els pantalons de campana, avui els principals campus a Europa i els Estats Units estan plens de joves amb un exemplar del llibre de Piketty sota el braç. L'economista francès s'ha convertit en una estrella mundial en bona part perquè la crisi ha generat un interès inaudit per conèixer més sobre una àrea que en temps de bonança passa força més inadvertida.

Aquest mateix fenomen explica per què el Sant Jordi de 2009, tot just en l'inici d'una crisi que ja es preveia acarnissada, La crisis ninja (Espasa Libros) de Leopoldo Abadia, es convertia en un dels llibres més venuts de la jornada i consolidava el seu autor, un antic professor de l'Iese ja jubilat, en una estrella mediàtica. Pocs mesos després la petroliera Repsol veuria l'oportunitat de jugar la carta d'aquell reconeixement públic fitxant l'economista per a la seva campanya publicitària. Avui Abadia té 76.457 seguidors al Twitter (@viajeroninja) i recorre tota la geografia de l'Estat impartint conferències i xerrades.

Poc abans que Abadia donés la sorpresa i es convertís en un dels autors més venuts en el primer Sant Jordi de crisi, un altre professor d'economia, en aquest cas de l'IQS, Santiago Niño Becerra, feia arribar el seu primer manuscrit a l'editorial Libros del Lince. El títol triat per Niño Becerra, El crash del 2010, era ja tota una declaració d'intencions. “En aquell moment era un llibre extraordinàriament arriscat que difícilment hauria tingut sortida en una altra editorial”, explica l'editor de Libros del Lince, Enrique Murillo. Però aquesta petita editorial que tot just acabava de crear-se va apostar per Niño Becerra, “ens encaixava perfectament en el sentit crític que buscàvem per als nostres autors”, diu Murillo, i en poc temps es va convertir en estrella indiscutible de la firma.

Els 3.000 exemplars de la primera edició d'El crash de 2010 es van esgotar en una setmana. Avui ja són 30.000 exemplars venuts que se sumen als més de 15.000 col·locats per Random House, que va comprar els drets per a l'edició de butxaca. Després van venir Más allá del crash (un dels més venuts el Sant Jordi de 2012) i Diario del crash, que sumats a les moltes aparicions en tertúlies i entrevistes a la ràdio i la televisió, així com als seus articles a premsa escrita (Niño Becerra és col·laborador habitual a L'Econòmic) l'han convertit en un dels autors referents per comprendre la crisi. El secret del seu èxit? “Va saber dir el que ningú no s'atrevia a dir quan la gent ja veia que les coses no anaven bé i estava farta que la mentissin, i des d'aleshores sempre ha dit les coses tal i com les pensava, això és el que li dóna força”, respon Murillo.

Abadia, Niño Becerra, Xavier Sala i Martín, Josef Ajram, José María Gay de Liébana o Gonzalo Bernardos són alguns dels economistes que s'han convertit en referents a l'hora de parlar de la crisi econòmica, i tot i que alguns d'ells, com és el cas de Sala i Martín, ja tenien una presència pública més o menys destacada -i en aquest cas sustentada no només en innegables mèrits acadèmics sinó també en la seva peculiar i vistosa manera de vestir-, el cert és que la seva projecció s'ha multiplicat als darrers anys. “Sens dubte la crisi ha fet pujar l'interès de la gent per l'economia, perquè la gent vol entendre el perquè d'aquest xoc”, explica el degà del Col·legi d'Economistes, Joan B. Casas. Igual com passa amb la salut, diu B. Casas, “mentre les coses van bé ningú no es preocupa, però quan comencem a trobar-nos malament passa a ser el tema central”.

I això és en bona part el que ha passat els darrers anys. Molta gent ha perdut o ha vist altres perdre la feina, ha palpat més o menys de prop l'amenaça de no arribar a pagar les factures a final de mes i ha vist com els pilars d'un sistema aparentment irreductible s'ensorraven. “I això ha fet que ens situem més a prop de societats més avançades amb un nivell més alt de cultura financera”, diu el degà dels economistes. Però no només ha estat l'interès per l'economia. També ha pesat molt la necessitat de tenir nous referents vàlids quan la desconfiança en la classe política ha arribat a batre rècords. La sensació que aquests no explicaven tota la veritat contrastava amb els missatges directes i clars d'aquests experts.

L'ascens d'aquests economistes respon també a la seva capacitat per generar polèmica i titulars atraients. “L'economia no és una ciència exacta i està molt influenciada per la ideologia i això fa que sigui molt procliu al debat, si es tractés d'explicar la llei de la gravetat no quedaria espai per a les tertúlies”, destaca B. Casas.

De fet l'exposició pública d'aquests economistes ha arribat a ser tan gran que alguns d'ells fins i tot han traspassat la barrera de la realitat i s'han instal·lat com a personatges al programa Polònia de TV3, produït per Minoria Absoluta. Les seves particulars caricatures comparteixen plató amb polítics i apareixen com a veritables líders d'opinió que arrosseguen masses de seguidors.

I sens dubte en aquest ascens a l'estrellat les xarxes socials hi han tingut molt a veure. De fet el desplegament de xarxes com Twitter, quasi paral·lel a l'avenç de la crisi econòmica, n'ha estat una de les claus.

Només els quatre més actius, Abadia, Niño Becerra, Sala i Martín i Ajram, sumen al Twitter més de mig milió de seguidors. No està gens malament per a uns comptes on bàsicament es parla d'economia. Com han fet altres personatges d'àmbits totalment diferents els economistes mediàtics han aprofitat les xarxes com a una eina més per difondre el seu missatge amb l'avantatge, explica l'expert i soci de la consultora RocaSalvatella, Genís Roca, “que et permeten un accés directe al públic, sense el filtre que exerceixen els mitjans de comunicació tradicionals”. Roca afirma que plataformes com Twitter “ajuden a engrandir el personatge i a fer-lo més interactiu”, però alhora afirma que “és molt estrany que les xarxes socials generin referents en una matèria com l'economia si abans aquests personatges no han estat referents als mitjans tradicionals”. Són canals que es retroalimenten, piulades al Twitter, tertúlies de ràdio, entrevistes a la televisió, articles d'opinió en premsa, pàgines a Facebook i també blocs personals a internet que arrodoneixen les ànsies per seguir les opinions d'aquests experts. “Twitter té la limitació dels 140 caràcters, t'obliga a ser molt directe, però els blocs et permeten oferir una anàlisi més desenvolupada i de profunditat”, diu Roca.

Els economistes estrella haurien estat igualment mediàtics sense les xarxes socials, però resulta evident que aquestes els han permès, com explica Roca, construir-se el seu propi pont de connexió amb el públic i per tant dominar molt més el seu missatge.

Ara bé, què passarà quan la crisi econòmica quedi enrere i l'economia deixi d'estar en boca de tothom? El degà del Col·legi d'Economistes creu que “la crisi ha servit per generar un interès que no desapareixerà i que és propi de les societats avançades”. En tot cas és molt probable que els telèfons sonin menys i la intervenció d'aquests economistes, avui omnipresents, es difumini a la mateixa velocitat que ho facin els minuts que els telenotícies dediquen a la informació econòmica.

Potser en aquell moment fins i tot el llibre de Piketty deixi de competir a la llista de best sellers d'Amazon amb la col·lecció de Game of Thrones de George R.R. Martin i passi a ser un llibre d'economia que compra tan sols un col·lectiu molt concret de gent. Això ho decidiran els centenars de milers de persones que avui busquen qualsevol referència de l'economista francès de moda, igual que ho decidiran els milers de seguidors que avui estan pendents de tot el que fan i diuen els nostres economistes més mediàtics.