La renaixença industrial
Les taxes de rendiment de la indústria, situades a l'entorn del 6-8%, molt per sota d'altres activitats com el turisme, l'hoteleria o la construcció, han dificultat l'aparició de noves empreses o l'accés al nou finançament. També cal esmentar que la indústria manufacturera a Catalunya té un procés de generació de valor clarament millorable, amb mancances estratègiques, formatives, tecnològiques, innovadores i organitzatives. La internacionalització és l'altre gran repte pendent perquè, si bé les exportacions han evolucionat a bon ritme els últims anys, només 40.000 empreses catalanes exporten
Per tancar un altre curs de col·laboració amb L'Econòmic, voldria escriure un article sobre una tendència de fons que ha vingut per quedar-se i de la qual n'haurem de parlar molt els pròxims anys. Es tracta de la renaixença industrial, del paper que ha de jugar la nova indústria en la configuració del creixement econòmic dins del nou cicle que ara encetem.
El 2010 la indústria manufacturera suposava el 16% del PIB i el 14% de l'ocupació mundial. Per bé que aquestes magnituds s'han anat reduint considerablement durant les darreres dècades, un 70% del comercial internacional i un 77% de la inversió privada en recerca i desenvolupament continuen essent industrials. I, encara més, un 37% del creixement de la productivitat i un 20% del creixement del PIB mundial entre 2000 i 2010 són directament atribuïbles a l'activitat industrial.
Així doncs, si la indústria és tan important per al creixement econòmic i el benestar de la majoria de països del món, per què va perdent pes sobre el conjunt de l'economia? Per què hi dediquem tan pocs esforços?
Molta gent pensa que la indústria té un model de creixement extensiu, que els seus treballadors són poc qualificats, que contamina, que esgota recursos i que, si s'escau, deslocalitza l'activitat sense pensar agire en els efectes sobre el territori i les persones. Alguna cosa hi ha de veritat en tot això, però globalment la realitat industrial és molt diferent.
El que poca gent sap és que la majoria d'empreses industrials són microempreses o pimes familiars que han mantingut l'activitat enmig de la pitjor crisi dels últims quaranta anys, amb un esforç remarcable d'empresaris (aportant capital familiar addicional) i de treballadors (reducció de sous i augments de productivitat) per sobreviure i canviar.
A més, l'herència de la bombolla tampoc no ha ajudat. Les taxes de rendiment de la indústria, situades a l'entorn del 6-8%, molt per sota d'altres activitats com el turisme, l'hoteleria o la construcció, han dificultat l'aparició de noves empreses o l'accés al nou finançament.
També cal esmentar que la indústria manufacturera a Catalunya té un procés de generació de valor clarament millorable, amb mancances estratègiques, formatives, tecnològiques, innovadores i organitzatives. La internacionalització és l'altre gran repte pendent perquè, si bé les exportacions han evolucionat a bon ritme els últims anys, només 40.000 empreses catalanes exporten i aquesta exportació té, bàsicament, un origen de comerç intraindustrial entre les grans multinacionals.
Durant els darrers mesos s'han alçat moltes veus que clamen per la reindustrialització del teixit industrial, fins al punt que la Comissió Europea ha llançat l'objectiu que la indústria europea torni a situar el seu pes al voltant del 20% del PIB. Però, alerta! Després de la primera crisi de la globalització res no serà igual i aquest objectiu no s'assolirà amb velles idees i polítiques. Aquí van algunes idees:
La indústria a la xarxa.
Segona. Del producte al procés. Precisament, és en aquest context de consolidació de noves fonts d'avantatge competitiu que cal emmarcar el debat sobre la nova indústria, que fa cada vegada més obso·leta la tradicional distinció entre indústria i serveis. La nova configuració de la indústria s'explica per la necessitat que tenen les empreses de construir una xarxa (més que una cadena lineal) global de valor i té en el procés de descentralització externa i interna de l'activitat el seu fonament organitzatiu bàsic. La xarxa de negocis de base industrial va molt més enllà de la idea de concentració d'empreses rivals en sectors especialitzats (clústers) i es fonamenta més en com les empreses fan els negocis, que no pas en quins negocis fan les empreses.
I tercera. De la política industrial a les polítiques industrials basades en el coneixement i la dimensió de l'empresa. Des del punt de vista de la política pública, la reindustrialització també necessita de noves prioritats. Jo n'entreveig quatre:
1. Recollir evidències sobre com són i quin és el procés de generació de valor de la nova empresa industrial.
Millorar el concepte.
3. La nova empresa industrial, que és diluïda, líquida, en xarxa basa el seu avantatge en el coneixement i la formació, i en la tecnologia i la innovació. La nova empresa industrial no és una empresa de treball manual, és una empresa de treball mental, de treball basat en el coneixement, especialment les tasques cognitives no rutinàries.
4. El suport a la nova forma de l'empresa industrial implica una reorientació de la política pública cap al procés més que al producte, i especialment cap a la incorporació de la tecnologia, el coneixement i la innovació. I, això, en un context clarament diferenciat d'empreses industrials petites i grans. Totes dues poden ser competitives i totes dues poden competir a la globalització.
De la manufactura al knowfacturing. De la cadena industrial a la xarxa industrial.
