Jim O'Neill, un executiu del banc d'inversions Goldman Sachs, es va empescar l'any 2001 la sigla BRIC per fer referència a les economies emergents que marcaran les pautes econòmiques i polítiques mundials del segle XXI: el Brasil, Rússia, l'Índia i la Xina. Aquests quatre estats es van reunir per primera vegada el 2006 i al cap de quatre anys s'hi va afegir Sud-àfrica, que aporta la s de Brics. Un grup que amb un 43% de la població, el 21% del PIB i el 20% de la inversió mundial reclama més protagonisme, que li neguen les institucions -el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial- creades el juliol del 1944 per servir al capitalisme industrialitzat dels Estats Units i Europa.

Sense sortir de l'FMI i el BM, els Brics van acordar aquest juliol -coincidint amb el setantè aniversari de la fundació d'aquests dos organismes a la població nord-americana de Bretton Woods- posar en marxa el New Development Bank (NDB), un banc de desenvolupament per finançar inversions recíproques, amb seu a Xangai (Xina), i un capital inicial de 100.000 milions de dòlars que hi posaran a parts iguals aquests cinc estats i que està obert a l'entrada d'altres països emergents. A la reunió de Fortaleza (Brasil) també van acordar dotar amb 100.000 milions de dòlars l'Acord de Reserves de Contingència (ARC), un fons de reserves per evitar pressions de liquiditat en el curt termini i enfortir la xarxa de seguretat financera mundial.

Bretton Woods va representar un abans i un després en l'ordre econòmic internacional. Per donar estabilitat al comerç es va organitzar un sistema monetari lligat al dòlar, i per eliminar el dèficit en les balances de pagaments dels estats se'ls dóna préstecs de l'FMI si compleixen unes condicions -reducció de despeses, privatitzacions, pujades de tipus d'interès...- que el mateix fons ha reconegut a posteriori que han agreujat les darreres crisis. Representarà també un abans i un després l'acord de Fortaleza? Jordi Bacaria, director general del Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (Cidob) assegura que és la constatació que “el món de la postguerra mundial i del monopoli institucional i internacional de les potències industrials ha finalitzat”: “El comerç sud-sud està passant al davant del comerç nord-sud, i aquest nou espai l'omplen amb altres institucions, com aquest acord de contingència amb el qual es munten un FMI paral·lel”, remarca Bacaria. A tall d'exemple, si el comerç entre els Brics era l'any 2002 de 21.000 milions d'euros, l'any 2012 ja sumava 219.400 milions d'euros, una evolució que en el cas del Brasil la presidenta, Dilma Rousseff, explica perquè “abans dirigia la seva mirada cap als països desenvolupats i avui mira cap a tota l'Amèrica Llatina i tot Àfrica i té una relació amb els Brics”.

Alejandro Alcaraz, professor de finances internacionals de l'escola de negocis EADA, també destaca que la creació del banc de desenvolupament és un senyal que hi volen dir la seva els països emergents, que “s'han adonat que comencen a ser més poderosos que algunes economies desenvolupades”, i considera que els candidats a afegir-se a la iniciativa dels Brics són Mèxic i Corea del Sud. Alcaraz subratlla que “s'obre una porta a la desdolarització de l'economia mundial”. La moneda nord-americana ja va perdre part de la seva hegemonia com a divisa en el comerç internacional, i en pot perdre més si els Brics comencen a pagar els seus intercanvis amb iuans, la divisa de la Xina, que aporta el 41% del fons de reserva ARC.

Si els Estats Units porten la veu cantant en les institucions de Bretton Woods, en les de Fortaleza la porta la Xina, la impulsora del NDB i l'ARC perquè està interessada en l'estabilitat de les economies dels països on es produeixen les matèries primeres que necessita importar per continuar sent la fàbrica del món. Amadeu Jensana, director d'economia i empresa de Casa Àsia, assenyala que la Xina “té un paper preponderant en el Brics, però haurà d'anar amb compte a l'hora d'exercir el lideratge perquè no la seguirien”. A les relacions complicades amb l'Índia, pels conflictes territorials a l'Himàlaia, s'hi afegeix l'historial a Àfrica, on “ha arrambat amb tot”.

Àsia i Àfrica seran les superpotències del futur, segons explica Josep Piqué, exministre d'Afers Estrangers en el govern d'Aznar i anterior president del Cercle d'Economia, en l'assaig el Cambio de Era: un mundo en movimiento de Norte a Sur y de Oeste a Este, en què manté que l'economia mundial s'està desoccidentalitzant i que el canvi vindrà marcat per l'explosió demogràfica i l'evolució tecnològica. A Àsia, la Xina competeix amb els Estats Units i el Japó firmant acords comercials, i aquest dijous el primer ministre indi, Narendra Modi, i el president xinès, Xi Jinping, van anunciar una sèrie d'acords pels quals la Xina es compromet a invertir 15.400 milions d'euros en cinc anys en l'establiment de parcs industrials i projectes d'infraestructura, especialment en el sector ferroviari, a l'Índia. A principis de mes, Modi va arrencar del Japó en la seva visita a Tòquio promeses d'inversions que pugen a 27.000 milions d'euros.

Àsia-Pacífic. L'eix al voltant del qual gira l'economia mundial es desplaça de l'Atlàntic (Estats Units i Europa) al Pacífic (Àsia i Amèrica), i l'Amèrica Llatina succeeix Àfrica com a objectiu de l'expansió xinesa a la recerca de recursos energètics i matèries primeres. Si l'any passat Xi va firmar acords amb Mèxic, Costa Rica i Trinitat i Tobago, aquest juliol ha fet una altra gira per l'àrea firmant inversions per a infraestructures com els 4.700 milions de dòlars amb què la Xina finançarà la construcció de dues preses hidroelèctriques a l'Argentina, l'aportació de 2.100 milions de dòlars per a la renovació d'una línia ferroviària de càrrega, i l'interès per la Zona Especial de Desenvolupament del port de Mariel (Cuba). A més, Xi proposa construir una xarxa ferroviària que connecti la costa pacífica del Perú amb l'atlàntica del Brasil. El comerç entre la Xina i l'Amèrica Llatina ha passat de 12.000 milions de dòlars l'any 2000 a 261.000 milions el 2013, que l'han situat com a segon major soci comercial de la regió (després dels Estats Units) i primer en alguns països, com és ara el Brasil.

No estranya que O'Neill digués l'any passat que si hagués de tornar a definir les economies emergents que marcaran el futur no faria una sigla sinó que només hi posaria la C de la Xina.