barcelona - 4 octubre 2014 2.00 h

L'emigració es consolida com a sortida a la crisi

Els estrangers representen un 90% dels fluxos de sortida i, entre els autòctons, destaquen els joves.

Evolució de l'emigració a Catalunya i perfil dels que marxen a l'estranger.

Els joves marxen per les dificultats per inserir-se i per les condicions laborals

Estan marxant les idees. Són pocs, però podrien ser el motor del futur

Les sortides podrien haver arribat a una certa estabilització aquest any

La població torna a envellir i això causa tensió al sistema de pensions

Hi ha persones que es plantegen sortir com a estratègia forçada de supervivència

Som un país molt envellit. En menys de 10 anys la manca de mà d'obra es notarà

paula mateu - barcelona

Entre 1999 i 2007, el pes dels immigrants en el total de la població espanyola va passar del 2% al 12% en el que va ser una crescuda espectacular del nombre de persones que van arribar a l'Estat procedents d'altres països i cridats per una economia en creixement i necessitada de mà d'obra poc qualificada. L'augment de població va fer créixer la demanda interna, va facilitar la recaptació d'impostos i va suposar un alleujament per al sistema de pensions, amenaçat abans per l'envelliment de la població. La crisi, però, va capgirar la situació i els processos migratoris. L'efecte crida va disminuir i ben aviat es va fer palesa una disminució en les entrades. Amb el temps, quan va quedar clar que la crisi no era una cosa passatgera, van créixer de forma important les sortides. Així, el saldo migratori -la diferència entre immigracions i emigracions- a l'Estat espanyol es va posar en números negatius el 2010. A Catalunya ho era des d'un any abans.

Demògrafs, sociòlegs i economistes remarquen la dificultat per quantificar l'emigració. Tots coincideixen a assenyalar que el padró registra satisfactòriament les immigracions, mentre que el procés contrari està subregistrat -són pocs els que marxen i es donen de baixa al padró-. Com a referència, es prenen les dades de l'Estadística d'Immigracions que elabora l'INE -una estimació a partir del padró-, que són considerades les oficials. Segons l'INE, entre 2009 i 2012 van sortir de Catalunya amb destinació a l'estranger 472.832 persones. El 2013, any del qual només hi ha dades provisionals, ho van fer 145.722 persones, un 9,5% més que un any abans.

Els experts coincideixen que aquestes dades marquen una tendència, tot i que no són cent per cent fiables. De fet, molts d'ells treballen amb els seus propis números. Marges d'error a banda, la tendència és continuada i s'ha consolidat en els darrers anys. Al 2014, les sortides haurien arribat a una certa estabilització, segons Amparo González, investigadora del CSIC, que apunta, però, que varien molt segons la destinació.

Retorns.

Segons el subdirector del Centre d'Estudis Demogràfics i investigador principal del grup d'estudis demogràfics i de migracions, Andreu Domingo, hi ha tres fluxos diferents en l'emigració. Per un costat, hi ha els estrangers, que constitueixen el grup més important. De fet, representen al voltant del 85% del saldo migratori negatiu. D'aquests, la majoria estan retornant al seu país d'origen. Una sortida utilitzada sobretot pels sud-americans, que van venir en un moment d'expansió de l'economia espanyola i que ara es troben que, mentre que l'espanyola està en crisi, la dels seus països és emergent. Altres han optat per reemigrar a tercers països, fonamentalment als que havien estat destinacions tradicionals per a ells. En tots dos casos, poden arrossegar alguns nacionals, cònjuges o fills.

El segon grup són els estrangers nacionalitzats espanyols. Aquests solen anar a llocs diferents, segons Domingo, que afirma que es mouen no tant per la demanda del mercat de treball sinó per les xarxes familiars. Els africans, per exemple, marxen a països com França o Bèlgica.

Amb tot, la professora de sociologia i investigadora del Grup d'Estudis d'Immigració i Minories Ètniques de la UAB, Sònia Parella, creu que no han marxat tants estrangers com es pensava a l'inici de la crisi. I no ho han fet, segons ella, perquè, en molts casos, provenen de països on la situació econòmica encara és més dolenta que l'espanyola.

Finalment, hi ha els espanyols nascuts a l'Estat, entre els quals destaquen els joves amb estudis, diu Domingo, que recorda, però, que les estadístiques no revelen els nivells d'instrucció. També hi ha persones grans que abandonen Catalunya perquè són cònjuges d'estrangers o antics emigrants, que havien tornat en època de vaques grasses i ara han decidit fer el camí d'anada de nou.

Un informe d'Avalot, els Joves de la UGT de Catalunya, presentat abans de l'estiu xifrava en 55.300 els joves catalans residents a l'estranger, un 9,24% més que al 2013 i un 55,62% més que al 2009. L'estudi destaca dades com ara la procedència d'aquests joves i constata que més de la meitat provenen de la ciutat de Barcelona, i que més de 40.000 són de la demarcació barcelonina, però que l'increment més acusat l'han protagonitzat els joves de Girona.

La portaveu nacional d'Avalot, Afra Blanco, assenyala que els joves catalans sempre han marxat a l'estranger quan han tingut una bona oportunitat. El problema, diu, és el pic de sortides dels últims anys, que està directament relacionat amb les dificultats per inserir-se laboralment i amb l'empitjorament de les condicions laborals. Blanco recorda que, des del 2007, a Catalunya s'han destruït 200.000 llocs de treball ocupats per joves entre 19 i 24 anys, que la taxa de temporalitat en aquest col·lectiu supera el 42%, que els salaris han anat a la baixa, i que quatre de cada deu joves catalans treballen en feines per sota de la seva formació.

A llarg termini.

Els experts tenen clar que l'emigració tindrà conseqüències sobre el mercat de treball, l'economia i la societat. Amparo González comenta que, a àmbit polític, ha predominat una visió i interpretació de la situació a curt termini, que minimitza la importància del fet que cada vegada més persones, siguin estrangers o amb nacionalitat espanyola, abandonin el país. No obstant això, diu, comporta una pèrdua de capital humà. “És gent que havia invertit en el país, havia après l'idioma, s'havia adaptat a viure-hi, i en la qual l'Estat i la societat havien invertit per tal que la convivència fos factible”, diu en referència als estrangers arribats abans de la crisi. En la mateixa línia, l'economista Edward Hugh posa com a exemple el mercat futbolístic. Quan un club fitxa un jugador, diu, és necessari un ajust d'uns dos o tres anys perquè aquest rendeixi al més alt nivell. El mateix passa amb els treballadors. “És gent que ha fet un entrenament d'anys, que és més rendible segur. I ara tot això es perd”, lamenta.

Més enllà d'això, la professora de la UB i investigadora de l'Institut d'Anàlisi Econòmica IAE-CSIC Lídia Farré recorda que l'arribada massiva d'immigrants en els anys previs a la crisi va contribuir a fer créixer la demanda interna. Per tant, la seva marxa posa difícil la recuperació del consum. També se'n ressenten les arques públiques i sobretot el sistema de pensions. L'increment de l'emigració provoca, de retruc, l'envelliment de la població i, per tant, que tornin a aparèixer els dubtes sobre la sostenibilitat del sistema de pensions.

En aquest sentit, Hugh argumenta que, quan hi ha un desajust econòmic, la reacció sempre és ajustar mitjançant la política monetària. Els estats de la UE, però, no ho poden fer perquè hi ha una moneda compartida. Per tant, diu, el desajust es corregeix movent persones. Això, segons Hugh, no té conseqüències quan es fa dintre d'un mateix país, amb un sistema de pensions i de salut únic. Però, quan no és així, apareix un problema. Si un treballador català o portuguès marxa a treballar a Alemanya, deixa de cotitzar al sistema espanyol o portuguès, i aquest se'n pot ressentir, conclou.

“Som un país enormement envellit i, d'aquí a menys de 10 anys, la manca de mà d'obra es notarà. Necessitarem joves ben formats, autòctons o estrangers, i no veig clar que els puguem atreure llevat que les condicions laborals que se'ls ofereixin siguin prou bones perquè tornin”, afirma la catedràtica d'economia de la Universitat del País Basc Sara de la Rica.

Farré coincideix que, malgrat que representi un percentatge petit de la gent que marxa, el que es coneix com a fuga de cervells, és a dir, els treballadors altament especialitzats i formats, és el més preocupant. “Estan marxant les idees. Són pocs, però podrien ser el motor del futur del país”, declara. Farré posa en relleu sobretot que aquests perfils són necessaris per a un canvi de model productiu. Els experts coincideixen que no seria un problema que aquestes persones marxessin, si, en dos o tres anys, tornessin al país. Però alguns posen en dubte que ho facin perquè la situació no sembla apuntar a una millora de les condicions laborals en sectors com l'R+D i tampoc s'han dissenyat nous programes per afavorir el retorn del talent.

Situacions dramàtiques.

El Centre d'Informació per a Treballadors Estrangers de CCOO ha vist com, en els darrers anys, ha augmentat el nombre de consultes relacionades amb l'emigració. El seu coordinador, Carles Bertran, explica que la majoria són d'estrangers, però que també hi ha autòctons. Entre aquests, li preocupen sobretot els casos de gent -en molts casos, aturats de llarga durada i amb poca formació- que marxa “a la desesperada” perquè hi ha el risc que acabi sent explotada. Sònia Parella comparteix la visió: “Hi ha persones que marxen sense recursos per fer-ho, que es plantegen sortir com a estratègia forçada de supervivència. I aquesta es pot convertir en un fracàs”, lamenta.

618.554

És la quantitat de persones que van marxar de Catalunya amb destinació a un altre país entre els anys 2009 i 2013, segons l'INE -les dades de 2013 són encara provisionals-. D'aquest total, el percentatge més gran el representaven els de nacionalitat estrangera, un 92%. Per la seva banda, el 8% tenien nacionalitat espanyola.