Quan l'empresa Gas Natural va fer l'OPA a Endesa, tot el món polític espanyol es va posar en peu de guerra i al crit de “abans alemanya que catalana” com un sol home, van fer tot el que van poder per frustrar aquella operació. No era la primera vegada que es feia avortar un intent d'OPA de Gas Natural amb èxit. L'impediment, revestit de tots els arguments èpics, era que una empresa catalana no podia quedar-se una de les principals empreses elèctriques espanyoles
que era una gran multinacional. En la junta d'accionistes d'Endesa del 26 de febrer del 2006 els accionistes van rebre el president Manuel Pizarro amb forts aplaudiments i crits de “bravo, bravo!”. El seu discurs, interromput sovint per aplaudiments i farcit de cites fins i tot d'Homer, va defensar el “projecte Endesa” davant l'hostilitat de Gas Natural i refusant la que l'alemanya E.On havia presentat, sembla que per indicació del govern espanyol a fi de fer fracassar Gas Natural.
El final ja és conegut per tothom: Endesa va passar en un 92% de capital a mans de la italiana (dominada per l'Estat italià) Enel.

En la junta general d'Endesa d'aquesta setmana el primer punt de l'ordre del dia era aprovar el que proposava el Consell: la venda del 60% del capital d'Enersis a Enel. Enersis és una filial d'Endesa a Xile a través de la qual controla tots els actius que tenien a Amèrica Llatina. També, i com a conseqüència d'aquesta operació, s'ha aprovat un dividend especial de 8.253 milions d'euros que, ajuntats als aprovats com a extraordinaris de 6.353 milions d'euros, fa un total de 14.606 milions d'euros. La quantitat suposa un rècord històric.

En el discurs del 2006 Manuel Pizarro va recordar la filosofia de l'Escola de Salamanca del segle XVI per advertir que “la propietat és sagrada” i recordar que alterar el preu de les coses, segons aquesta escola de pensament, convertia el monarca en il·legítim.

En la junta d'accionistes d'Endesa d'aquesta setmana el president Borja Prado s'ha esforçat a dir que Endesa aposta per Espanya malgrat l'evidència del buidatge de tots els actius d'Amèrica i aquest dividend rècord. El més curiós del cas és que el 92% d'aquests dividends el cobra la italiana Enel.

Després d'aquest relat,
i recordant totes aquelles exclamacions de l'espanyolisme, “antes alemana que catalana” avui no sé què deuen pensar. En tot cas, i vist com van les coses en aquest país, potser hauríem d'investigar com va ser possible que una empresa líder i estratègica del país va passar a mans d'un govern estranger quan la normativa no ho permetia.