Economia del canvi social
Durant els darrers dies han passat dues coses rellevants a l'esfera econòmica mundial aparentment desconnectades. La primera és la definitiva irrupció del procés de transició nacional a l'esfera econòmica mundial. La segona, que ens ve de molt més lluny, és la consolidació de l'economia xinesa com a primera potència econòmica del planeta. Però, després d'aquestes primeres línies, vostès poden legítimament pensar: què és això de relacionar el que passa amb una economia petita i pràcticament insignificant amb el que li passa a la principal economia del planeta? Què és això de relacionar un canvi polític amb l'adveniment econòmic d'un nou lideratge mundial? Crec fermament que són dues cares de la mateixa moneda i això és el que explicaré a continuació a través d'algunes idees.
Primera. L'economia mundial s'està transformant radicalment a partir de la globalització. Però, per entendre bé aquest concepte, primer hem de parlar de capitalisme. Per capitalisme entenem el sistema d'organització de l'activitat econòmica (producció, distribució, intercanvi i consum) basat en l'optimització de beneficis al mercat que genera cicles econòmics. Contràriament al que molta gent pensa, de capitalismes n'hi ha de diferents tipus. Almenys en tenim dos tipus: el capitalisme anglosaxó, més orientat a la maximització en el curt termini i amb més influència dels mercats financers, i el capitalisme renà (originat a la Renània, Alemanya) més orientat cap a l'optimització dels beneficis en el llarg termini i amb més influència de l'activitat de la indústria. Durant els darrers tres segles els economistes hem après poques coses, però algunes de rellevants. La primera és que el mercat és un bon assignador de recursos. La segona és que el mercat no acaba de distribuir bé els recursos generats. Per aquest motiu, a partir de la Segona Guerra Mundial es va consolidar la idea de l'estat del benestar en el sentit que una intervenció de l'administració en la distribució de recursos corregiria els desequilibris generats per l'assignació dels mercats. Tot i amb això, l'economia social de mercat, desenvolupada a partir dels postulats de John Maynard Keynes, funcionava bé en economies nacionals, en economies poc obertes als mercats internacionals.
Ampliació de negocis.
Tercera. Sempre que s'enceta una nova etapa en el desenvolupament capitalista es genera un desencaix entre l'esfera econòmica i l'esfera política/institucional. Si llegeixen el pensament dels historiadors del capitalisme veuran que la construcció de l'estat nació no va ser res més que la resposta institucional i política a la creació dels mercats nacionals, que es van integrar per la revolució tecnològica i organitzativa que va suposar la fàbrica. Avui succeeix una cosa semblant.
L'esfera econòmica funciona a l 'escala global i la resposta institucional a aquesta esfera encara es dóna des dels estats nació. Les organitzacions multilaterals, tipus ONU, FMI, Banc Mundial, Organització Mundial de Comerç o la Unió Europea, no són més que espais de translació dels interessos de l'estat nació. La solució sembla clara: cal construir un esquema institucional i polític que funcioni a la mateixa escala que l'econòmic. Com que una democràcia global és avui encara implantejable (temps al temps), la construcció d'àrees econòmiques regionals que aprimin l'estat nació per dalt (cessió de competències en política econòmica, defensa, geoestratègia, etcètera) i per baix (cessió de competències als territoris en l'administració de l'estat del benestar) sembla del tot inevitable.
Quarta. I vet aquí, el lligam amb el primer fenomen que hem observat aquests dies. Que el procés de transició nacional a Catalunya hagi saltat a la primera plana de l'agenda econòmica internacional no és més que un exemple –esperem que reeixit– de l'economia de la globalització. El territori demana més apoderament per fer millor la seva feina, l'estat nació s'hi resisteix, i la globalització demana diàleg per construir el nou escenari ordenadament. Això sí, en globalització independència no vol dir el mateix que independència sense globalització. La independència global és interdependent i així ha de ser. Més enllà de la qüestió identitària, la ciutadania també reclama una nova manera de distribuir els recursos generats pel creixement global. El problema no és que hi hagi rics, el problema és com i en detriment de qui la gent es fa rica.
Les persones sumen.
