L'impossible retorn de l'or com a moneda mundial
Els suïssos ens tenen acostumats a fer referèndums per moltes de les decisions polítiques i el passat 30 de novembre en van fer un on havien d'opinar sobre la imposició de restriccions a l'emigració, sobre les exempcions tributàries als estrangers rics i sobre la reconstitució de les reserves en or del Banc Nacional de Suïssa.
Dels primers temes no en parlaré, per molt que si s'haguessin aprovat haurien anat en contra d'alguns dels punts dels acords UE-Suïssa que són els que el país helvètic va negociar amb Brussel·les un cop els suïssos van rebutjar que el seu país s'integrés a l'Espai Econòmic Europeu.
La meva anàlisi vull centrar-la en el referèndum pel qual el Partit del Poble Suís -un partit de dretes de l'aire de l'UKIP britànic o del Front Nacional francès- demanava que les reserves d'or que el Banc Nacional Suís manté i que avui se situen al 8% del total de les reserves passessin a situar-se en el 20% del total, per la qual cosa el banc hauria hagut de comprar or al mercat lliure i a preu de mercat pe complir amb aquest mandat en un període màxim de cinc anys.
El Banc Nacional Suís ha respirat en eure que l'electorat ha rebutjat pel 77% dels vots aquesta iniciativa d'un partit que hauria obligat a no vendre or i a repatriar or per arribar al percentatge del 20% demanat per la idea errònia que l'enorme quantitat de liquiditat internacional existent avui al món es podria combatre tonant a donar una funció d'ancoratge monetari a l'or.
El tema pot semblar anecdòtic tenint en compte que d'ençàd els últims mesos de 2011 i primers mesos de 2012 - en què davant la inestabilitat de l'euro es va produir una gran bombolla del preu de l'or i la proliferació de botigues que compraven or- el mercat del metall groc havia estat calmat. Ara mateix l'or s'està cotitzant a uns 1.195 dòlars l'unça, amb pèrdua del 37% de preu des de l'agost de 2011, molt per damunt, per descomptat, del preu oficial de l'or de 35 dòlars l'unça que va ser l'oficial fins a finals dels 1960, en quà el preu oficial i el preu de mercat es van desvincular per la impossibilitat que van haver de reconèixer els americans que el seu Tresor no tenia prou reserves àuries per descanviar-les amb la quantitat de dòlars paper que la Reserva Federal havia emès.
Dit això tots els banquers centrals de tot el món, començant pel Sr. Draghi del Banc Central Europeu o la Sra. Yellen de la Reserva Federal, estaven expectants respecte al resultat del referèndum suís perquè si sortia positiu el Banc Nacional Suís i la resta de bancs per contagi s'haurien vist obligats a adaptar les seves polítiques monetàries a les seves tinences d'or que tots consideren, a aquestes hores, com una relíquia bàrbara.
La política monetària.
De fet alguns banc centrals, com el d'Holanda o el d'Alemanya, ja van fer algunes operacions de repatriament de reserves d'or que tenien a Estats Units o a França per tranquil·litzar l'opinió pública populista que sentia nostàlgia per l'or sense tenir en compte que aquest ha perdut ara la funció monetària que va tenir en els temps del Gold Standard d'abans de la crisi mundial de 1929 i que va conservar parcialment al sistema que es va posar en marxa a la Conferència de Bretton Woods de 1944 en què les monedes tenien un canvi fix referit al dòlar americà i en que el dòlar era l'única moneda que fins a les mesures Nixon de 1971 va ser convertible en or.
Les polítiques monetàries dels bancs centrals, la FED o el BCE ja no poden dependre de les tinences d'or perquè la gestió de la lluita contra la inflació o contra la deflació exigeix que els banquers centrals tinguin les mans lliures per aplicar polítiques monetàries convencionals o no convencionals per lluitar contra les tendències econòmiques que no es desitgen.
L'or es va desmonetitzar definitivament quan es va aprovar la Segona Esmena del Conveni Constitutiu del Fons Monetari Internacional al 1978 i no és possible que torni a tenir un valor monetari com va tenir en el passat.
No a les restriccions.
L'or no tornarà mai més a ser una moneda internacional per les restriccions que imposaria a la gestió de la política monetària i per l'element especulatiu que sobre el seu valor signifiquen l'oferta dels principals productors (Rússia i Sud-àfrica) i la demanda condicionada per la marxa de la conjuntura internacional.
Com a monedes internacionals ja en tenim prou amb el dòlar nord-americà, l'euro de 17 –i aviat 18, quan hi entri Lituània el pròxim 1 de gener– països europeus i el Dret Especial de Girament del Fons Monetari Internacional (DEG) i, qui sap, si un dia, el yuan xinès.
